Notícies de Sarrià
Juanjo Compairé
Vespre del dimecres 10 d’octubre. Portem gairebé tres hores -el rècord de durada de les tertúlies “Les veus de la República” en les seves 29 edicions!- I la trentena d’assistents sense voler marxar! Tan interessants són les aportacions de Marta Masats, per l’organització, Ramon Franquesa–Marea Pensionista– i Encarna Martín, de Pensionistes per la República.
El problema
La Marta Masats planteja bé el problema: dins dels paràmetres actuals, el sistema de pensions va cap al col·lapse. Cal una revisió del sistema: des de la banda dels ingressos o des de les despeses? (reduïnt la quantia de les pensions o comptabilitzant, per exemple, les noves, amb un sistema que les devaluï). Com garantim, doncs, els drets (que fins i tot reconeix la Constitució, art. 50) de la gent pensionista, en posició vulnerable?
Desmuntant fal·làcies
“Les pensions no tenen futur”. En una intervenció molt brillant i entusiasta, l’economista Franquesa ha anat desmuntant els tòpics que, un dia sí i altre també, ens repeteixen els mitjans de comunicació: fan servir, per exemple, la mentida demogràfica, posant l’accent tan sols en l’augment de l’esperança de vida sense tenir en compte l’augment de la productivitat ni la immigració ni l’augment de la població activa.
Des de fa anys hi ha un intent de desmuntatge del sistema públic de pensions. Com? Mitjançant la destrucció del mercat laboral (desindustrialització forçada, precarització i atur de la gent jove); l’intent fracassat de promoure plans de pensions privades; el buidatge a consciència de l’anomenada guardiola de les pensions per pagar altres coses (com ara deute públic amb rendiment negatiu, per exemple), etc. El capitalisme financer ha volgut -diu- clavar una mossegada a un plat tan suculent com aquest, que actualment representa un 39% de la despesa pública.
Sorgit a Barcelona ara fa sis anys, el moviment pensionista denuncia aquestes mentides i treu al carrer la demanda dels seus drets consolidats. I sobretot l’exigència de reformes (socials, fiscals, laborals) que assegurin també els drets dels nostres fills i nets. Hi ha hagut un intent d’enfrontar generacions (gent gran amb gent jove), que sortosament no ha quallat.
Tothom hi està implicat
Per la seva part, l’Encarna Martín afirma que un sistema català de pensions, en un Estat independent, faria més fàcil el seu control per part de la gent. I anomena diferents despeses actuals (militars o d’infraestructures) que serien fàcilment prescindibles.
En el col·loqui posterior queda clar que tocar el sistema de pensions significa tocar tot els sistema social. Aquest ha de ser un moviment intergeneracional. Perquè els drets adquirits dels nou milions i mig de pensionistes i, més enllà, dels seus fills i nets, ho demanda.
