El Racó del Veïnat
Eulàlia Corberó i Serrahima
Des de la tristor
 Des de la tristor de tots aquells que, ara, estan amb un profund pesar
 A aquells a qui se’ls hi han endut algú
 A tots aquells que el virus els ha deixat orfes, orfes de pare, de germà, d’amic…
 Que dur, que punyent que és aquest dolor
 No hi ha comiat, no hi ha cos, no hi ha un veure, un vetllar, un
 últim tocar, unes ultimes paraules
No hi ha res, hi ha el buit
 Hi ha l’absència
 Hi ha al dolor profund i esquerp
 Hi ha …; el serà cert?
 Hi ha …; ja no hi seràs?
 Hi ha …; el vull despedir-te
 Hi ha el vull veure’t
 Hi ha el vull dir-te “Adéu”
Hi ha tant i tant de dolor!
 Dolor difícil d’empunyar, dolor profund del que et trenca
 Del que et fa sentir presoner
 Del que et faria moure braços a batzegades ple de dolor i de ràbia
Però, et sents reclús
 Tot s’et mou per dintre …; però, tes mans i braços, captius.
 Com si pres i lligat de mans i cames vols fer un crit de desesper
 i lliurarte des cadenes
És un crit de dolor, és un crit de desesper
 És un crit de dol
 És un crit d’ofec
 Mans i braços ben lligats …; i cor ben encongit que es diu
 On ets mon amic?
 On ets mon amor?
 On ets mon germà?
 On ets?
 Vull sentir el so de ta veu
 Vull veure els teus ulls
 Vull tornar-te abraçar
 Que tornem a compartir
 Que tornem a riure
 A somniar
A que m’expliquis el teu fer
 A que em diguis que estàs enfadat, que estàs trist
 Cansat
 A que tornis a ser pesat
 A que em facis aquell, el teu, el teu somriure
 Aquells ulls vius
Aquella mirada
 Que tornem a riure junts
 A plorar
 A estar
 Et vull
 Et trobo a faltar
 On ets?
 On ets mon amor, mon company, mon germà?
 On ets?
I tot el que vam compartir plegats?
 Tot allò que només saps tu
 Tot allò que només sentia amb tu
 I tu amb mi
 El que jo era quan estava amb tu
 El que tu eres estant amb mi
 El teu mirar
 El teu riure
 Tot el món que tu m’ofrenaves
En ment aquell, el teu, el teu últim somriure
 L’última mirada de complicitat
 El teu ser
 I tot això se n’ha anat amb tu
 I ja mai més no hi serà
 Que dur
 Que trist
 No vull, no vull que te’n vagis
 No vull
 I menys així mon amor, mon amic, mon germà
Sense ni un trist adéu
 Tinc el cor encongit
 Tot en mi s’ha tenyit d’una música trista
 I ja no veig els colors del cel
No hi ets
 No hi seràs
 I no ens hem pogut dir adéu
 Pateixo per tu
 Pateixo per mi
 Pateixo per tots els que t’estimaven i volem tornar a sentir la
 teva veu
 Per tots aquells que volem saber com van ser els teus últims
 instants
 Com van ser tes últimes hores
 Vas patir?
 Et vas sentir sol?
 Vas precisar una abraçada?
 Vas precisar un donar-te les mans?
 Ho vas precisar?
 Ai quin dolor!
 Quant dolor
Dins meu, però, certa esperança
 Que dormissis suaument i et sentissis acollit i recollit
Encara crido
 Encara ploro
 Encara mes llàgrimes llisquen
 I brollen i no poden posar fi
 Encara sento dolor
Sento ràbia
 Sento desesper
 Tinc ma ànima trencada
 I el cor esquinçat
 i esperant per braçar-te
Rabio, i rabio molt
 Per què aquest maleït bitxo se t’ha endut?
 Per què?
 I per què tu?
 I per què d’aquesta manera?
 Maleït bitxo
 Qui es creu que és ell per portar-nos en aquest trist destí?
 Qui es creu que és per dir-te “lluny”?
 D’escapçar-te la teua vida
 D’escapçar-te tes il·lusions
I d’escapçar de no estar amb tu
 D’escapçarnos de ta rialla
De ta presència
 Qui es creu que és ell?
 Què dur
 Què trist
 Què dolorós
 I no ens ha deixat dir adéu
 No ens ha deixat donar l’última mà
 I ens ha privat d’aquest últim adeu
On ets?
 Vull dir-te adéu
I no hi ets
 I no t’he acomiadat
 i no t’he vist més
 No t’he pogut vetllar
 No t’he pogut plorar amb tu present al costat
 No t’he pogut plorar amb tots qui t’estimàvem
 No he pogut en missa pensar en tu
 No he pogut seure’m allà i veure’t
 Acomiadar-me
Dir-te adéu company, amic, germà
 No t’he pogut dir adéu
 No ens han deixat
 I quan difícil se’m fa aquest adéu
 Que difícil
 Perquè no t’he vist
 No t’he vetllat
 I qui sap on ets
No puc fer el dol
 No puc acabar d’acomiadar-me de tu
 Per què…; on ets?
 És cert que ens has deixat?
 O és un malson del què em despertaré?
 És real?
 Em confonc?
 Em sento emboirat
 No puc distingir realitat de fantasia
 I així no et puc dir un adéu com cal
 Així no puc anar-te acomiadant
 I anar-te col·locant dins meu com un vell i bell record
Que dins meu romans de per vida
Vull que acabi aquest maleït malson
 I poder-te dir adéu
 Mon company, mon amic, mon germà
 I poder-te dir amb tu per sempre
 I tu sempre a dins meu!
I tu sempre en mi.
 Amb mi, mon company, mon amic, mon amor
 Amb mi.
 I per a tu.
Eulàlia Corberó i Serrahima és psicòloga i neuropsicòloga


 




