Història
Manuel Castellet
La vida de Creu Casas, nascuda al barri d’Horta el 26 d’abril de 1913 en el si d’una família modesta ―el pare era jardiner i la mare ajudava a cosir quan podia―, és un exemple paradigmàtic de conjunció entre una classe treballadora amb il·lusió i aptituds per progressar i una classe econòmicament potent disposada a facilitar el desenvolupament d’aquestes aptituds.
Es donà la circumstància que el pare treballava als jardins de la casa de Rafael Patxot -una figura explicada en un article recent a El Jardí– al passeig de la Bonanova, on sovint s’enduia la filla, que ben aviat mostrà l’interès de petita per a la rica vegetació de l’entorn de la casa. Aquesta il·lusió va propiciar que Patxot els oferís traslladar-se a viure en una petita casa que hi havia a la finca. Així doncs, abans de l’any 1920, el jardiner Filibert Casas, la seva muller Creu Sicart (que tingué cura dels vestits i davantals del servei de la família i del menjar de les gallines, els coloms i un faisà daurat) i la petita Creu s’instal·laren a la Bonanova. Creu Casas hi va viure fins a l’any 1936, quan el matrimoni Patxot es va haver d’exiliar i la casa fou ocupada. Foren, doncs, anys d’infantesa, d’adolescència i de la primera joventut que, sens dubte, van deixar empremta en la personalitat de Creu Casas.
Els primers anys anava a l’escola de les Concepcionistes, monges de la Immaculada Concepció (només havia de travessar el passeig de la Bonanova), i el 1926 va passar al recentment creat Institut Tècnic Eulàlia (només havia de creuar el carrer Vilana). D’aquests anys explicava ella mateixa que “després de les classes a l’escola i a l’estiu durant les vacances (…) vivia a l’aire lliure, contemplava les plantes, com creixien i florien, els peixos del brollador, les formigues com transportaven les llavors fins al niu, els caragols, les papallones”. Aquestes vivències la van empènyer a estudiar Farmàcia a la Universitat de Barcelona. Rafael Patxot es va fer càrrec de les despeses que comportaven l’escola i la universitat de la noia.
Va acabar la llicenciatura l’any 1936, tot i que el 1939 va haver de tornar-se a examinar, ja que el règim franquista no reconeixia els títols acadèmics expedits a l’etapa final de la República. Laboralment, es va iniciar regentant la farmàcia Boada, de Barcelona, i el servei farmacèutic de la clínica L’Aliança, però la influència del botànic Pius Font i Quer fou decisiva en la seva vida, orientant-la cap a l’estudi dels vegetals sense flor i especialitzant-se en els briòfits (un grup que inclou les molses). L’any 1951 va llegir la tesi doctoral a la Universitat de Madrid (aleshores l’única autoritzada per impartir aquest títol), va treballar a l’Institut de Botànica de Barcelona i l’any 1967 va guanyar per oposició la plaça de professora agregada de Fitogeografia de la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona.
S’inicia, aleshores, el període científicament més fructífer de la investigadora: l’any 1971 va guanyar la càtedra de Botànica de la nova Universitat Autònoma de Barcelona, essent la primera dona a Espanya que va ostentar aquest càrrec, on va crear un important grup de recerca en briòfits, a l’inici amb dues investigadores joves. Fou designada membre de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) l’any 1978 quan el president de l’entitat, el doctor Josep Alsina i Bofill (que també va viure a Sant Gervasi), va facilitar l’entrada de joves investigadors. És precisament a l’IEC on va publicar la seva obra més famosa i important: La flora dels briòfits dels Països Catalans, amb volums dedicats respectivament a les molses i a les hepàtiques i antocerotes. Fou guardonada amb la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic i amb el Premi de la Fundació Catalana per a la Recerca.
Arribada la seva jubilació el 1983, a la Facultat de Ciències de l’Autònoma se la seguia trobant pels passadissos i els laboratoris fins poc temps abans de la seva mort, el 20 de maig de 2007.
