Cuina i Nutrició
Fra Valentí Serra
La verdolaga (llat., Portulaca oleracea), hom pot qualificar-la d’hortalissa, car hi ha una variant conreada en les hortes anomenada sativa, i que és força estimada per la gastronomia atès el seu caràcter refrescant i remineralitzant. La verdolaga conreada (llat., Portulaca sativa) formà part del conjunt de les verdures que es capolaven per a l’enciamet; és a dir, aquella amanida, que solien prendre els caputxins i les caputxines en la col·lació vespertina dels dies penitencials o de dejuni.
La verdolaga té propietats dulcificants molt beneficioses per a la bufeta i les vies urinàries i, a més, és antiescorbútica, refrescant i molt diürètica. Els antics frares la descriviren així: “La verdolaga es planta hortense y se usa como verdura. Es un verdadero veneno para la lombriz solitaria que tiene su asiento en los intestinos del hombre. Cómase la verdolaga en ensalada verde o seca, cruda o cocida, su efecto es siempre el mismo, y cuando no es posible tenerla, como puede suceder, principalmente en invierno, su semilla cocida suple a la planta, pero con tal que se haga un uso más largo de ella. Basta comerla una sola vez para que perezca la lombriz solitaria, de la que el enfermo se desembarazará después por las vías ordinarias” (Huerto Medicinal, 203).
En efecte, la verdolaga en la medicina popular ha estat aplicada com a vermicida, a més de les nombroses propietats refrescants, depuratives i diürètiques que gaudeix. L’any 1751, i a propòsit d’aquestes propietats remeieres, Fra Jacint de Sarrià, mentre sojornava al convent de caputxins de Vilanova de Cubelles, escriví: “Las verdulagas aplicadas en forma de emplastre mitigan lo dolor del cap, y van bé contra la inflamació dels ulls y de las demés parts del cos, y tempera los incordis del ventrell y budells, y refrena lo demasiat apetit de la carn. Ben cuytas y menjadas són bonas per matar los cuchs, y contra los fluxos de sanch del pit (BHC, De algunas herbas, f. 139).
Un emplastre és l’aplicació d’un remei de textura glutinosa estès sobre un drap aplicat al cos. Gràcies a les virtuts refrescants de la verdolaga, els hortolans caputxins preparaven un emplastre que combinava el donzell, la verdolaga i la ruda i que assolí una gran eficàcia vermicida. Segons les indicacions aportades per Fra Domènec de la Pera, aquest emplastre s’havia de preparar així: “Per cuchs prendrás fulles de donsell, ruda, verdolagas y, ben picadas, las posarás en una cassola y prendrás segó de bon forment, y ho mesclarás ab ditas herbas y ho farás bullir un poch y, ben remenat, ne farás a modo de emplastre y, un poch calent, ho posarás en lo ventre”. A l’article vinent uns vull parlar, si Déu vol, de la sajolida i les seves propietats.
