Cultura
Marta Trius
Plantes que parlen entre elles i un personatge que va més enllà de la realitat per mostrar la importància de la naturalesa i tot el que ens pot aportar. El discurs de l’actriu i cantant Irene Jódar en l’obra No s’ha FOSS deixa un rialler i amarg missatge en tothom qui la va a veure al Teatre La Gleva, del barri del Farró.
Inspirada en el viatge real que la mateixa Irene Jódar va fer a Islàndia, l’obra exposa la necessitat de cuidar el planeta i acabar amb la destrucció dels paisatges naturals com a part fonamental i imprescindible del món en el qual vivim.
El joc es desenvolupa entre llums i música: deu cançons inèdites a través de les quals l’espectador es va compenetrant més i més amb el missatge ecologista. Les llums van i venen, i fins i tot s’atreveixen a deixar la sala pràcticament a les fosques en algun moment. I la projecció de fotografies de Iceland, o Islàndia com diem per aquí, no sols ajuden a captar l’essència de l’obra sinó que provoquen més d’un riure entre els assistents quan paren esment a les descripcions que fa l’actriu.
Irene Jódar es mou per l’escenari com peix a l’aigua, entre plantes, cadires i instruments musicals: un vaivé que a vegades la fa estirar-se i somiar en un cel estrellat o en una vida lluny de les grans ciutats i la pol·lució, i és quan es repeteix a ella mateixa “ara soc com soc.”
Aquí no hi té cabuda res més que no sigui real, genuí i fidedigne. Tot el que envolta la Irene Jódar i al seu company d’escenari, el guitarrista Roger Cantí, forma part d’una bombolla d’aire purificat que qualsevol pot anhelar. I aquí la tenim a ella, llançant aquest crit sord en contra del capitalisme sota la direcció de Clara Manyós que li dona la força necessària perquè les paraules no siguin en va.
L’oba es representarà a la Gleva fins l’1 de novembre.
