Opinió
Miquel Saumell
Resum del resum: un gran èxit dels convocants de la manifestació de l’11 de setembre a Barcelona, combinat amb un fracàs estrepitós de l’operació desmobilització liderada per Esquerra.
Hi ha qui presumeix d’haver anat a totes les manifestacions de la Diada des dels anys setanta del segle passat, quan es manifestaven quatre gats. Doncs bé, començaré dient que aquest 11 de setembre no he sortit a manifestar-me. Per tal d’evitar interpretacions malintencionades, no soc ni he sigut mai comunista, ni d’Esquerra, ni de cap partit polític o sindicat de classe, ni he seguit mai les seves consignes. Tinc amics, coneguts i saludats a tots els partits, però sempre vaig per lliure, i aquesta llibertat només m’ha comportat satisfaccions.
A la mort del dictador, a Catalunya, d’independentisme gairebé no se’n parlava; era una legítima aspiració política però molt minoritària. Sigui com sigui, com que per compromisos professionals l’11 de setembre gairebé sempre em trobava a l’estranger, encara que ho hagués volgut difícilment m’hagués pogut manifestar. Això sí, recordo un any que, a París, pels passadissos d’una fira internacional, un grupet d’expositors catalans amb poc sentit del ridícul va organitzar una passejada sonora per commemorar la Diada, amb estelada i tot. Amb tota franquesa, allò em va semblar esperpèntic.
Per altra banda, les aglomeracions no m’han agradat mai. Soc molt reticent a sortir al carrer a protestar, és una activitat que em genera incomoditat. Quan ets al carrer envoltat de milers de persones, sempre es pot donar el cas que altres ho aprofitin en benefici propi i no t’agradi tot el que es crida. Considero més efectiu si concreto les meves queixes i reivindicacions amb la publicació dels meus articles, en paper i digital, que posant-me a cridar al mig del carrer, amb samarreta d’uniforme o sense.
Vaig participar, excepcionalment, a la manifestació de l’onze de setembre del 2012, i estic molt satisfet d’haver-hi anat. Allà va començar allò que alguns en diem l’etapa decisiva del procés de Catalunya cap a la independència. No he anat a més manifestacions patriòtiques, tot i que alguna vegada he aprofitat la Diada per dinar amb amics vinguts de fora, i després els he acompanyat fins a la concentració. La capacitat de mobilització dels catalans independentistes ja ha quedat repetidament acreditada, i entenc que no cal demostrar res més per la via d’ocupar els carrers.
En democràcia, fins i tot en democràcies imperfectes com la nostra, no es compten manifestants sinó vots. Per altra banda, les enquestes no me les he cregut mai, ja que gairebé totes diuen allò que vol que diguin qui les ha pagat. El dictador Franco també n’encarregava, d’enquestes, i organitzava manifestacions multitudinàries. Tinc molt presents les imatges de la Plaza de Oriente de Madrid, amb un milió de manifestants -això ens asseguraven- cridant “Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos”, i altres imbecil·litats patriòtiques per l’estil.
Ara som en una altra etapa, que és la de votar bé, i que cadascú ho entengui com vulgui. Els últims resultats electorals acrediten que els catalans independentistes ja som més de la meitat. I encara que sigui una obvietat recordar-ho, qui no vota, no compta, ja que qui es queda a casa el dia de la jornada electoral ningú sap què pensa. Manifestacions, banderes, himnes i altres demostracions públiques de patriotisme pujat de to, ho deixo pels nostàlgics i els col·leccionistes de samarretes.
Si Espanya no empresona a tots els independentistes catalans, i per manca d’espai a les presons això no passarà, la meva previsió és que Catalunya serà independent abans d’acabar aquesta dècada. La independència s’assolirà per vies democràtiques i, n’estic convençut, sense violència. No hi ha cap governant del món endreçat, el món al qual Espanya encara pertany, que es pugui permetre el luxe de posar-se en contra de la voluntat majoritària dels seus ciutadans. Catalunya és una nació, i els seus ciutadans han demostrat repetidament que volen negociar directament amb Brussel·les prescindint dels actuals intermediaris.
