Coneixem els ocells
Enric Capdevila
El faisà comú (Phasianus colchicus) és una au gallinàcia d’origen asiàtic, provinent de la zona transcaucàsica, i naturalitzada a Catalunya des de l’antiguitat, en temps de l’imperi romà, pel seu interès cinegètic i la facilitat de la seva criança en captivitat. Nidifica de forma escassa en espais agroforestals i als cursos baixos dels rius. A Barcelona cria a la Zona Franca, prop del riu Llobregat, i es pot observar a les pinedes del parc de Montjuïc o a la llera del Besòs, tocant a Sant Adrià.
Són aus de mida grossa, tenen forma de pera i la cua llarga. El mascle és molt més gros i vistós que la femella, arriba a 90 cm de longitud i d’envergadura, amb una cua llarga i punxeguda, i amb un pes mitjà d’1,2 kg que pot arribar a 3 kg. El mascle té un plomatge vistós de color marró–vermellós amb taques blanques i negres, el cap amb tons violeta i verd fosc i un collar de color blanc molt cridaner. Les plomes tenen la punta negra, a tall d’escates. Tenen gran part de la cara coberta per una carúncula vermella al voltant dels ulls. Les femelles tenen un plomatge críptic de to marronós clar amb taques negres.
Són principalment terrestres, ja que prefereixen caminar o córrer, però quan se senten amenaçades volen, amb un batec fort d’ales i un brunzit sonor. El mascle emet un trompeteig característic, com un cloqueig de gallina, i les veus d’alarma són un sonor kok-kok bisil·làbic. Són aus gregàries, crien i s’alimenten a terra, però a la nit dormen protegides en els arbres. La seva dieta es basa en una gran varietat de fruits, llavors i fulles, invertebrats i petits vertebrats, com colobres, sargantanes, petits mamífers i ocasionalment petites aus.
Els mascles practiquen la poligínia, i per això sovint van acompanyats del seu harem, que pot arribar a deu femelles. A la dansa d’aparellament el mascle s’eleva amb un potent batec d’ales, obre la cua i l’aixeca uns 50 graus, mentre picoteja el terra i llança llavors a l’aire. Els polls són nidífugs, segueixen la mare des del primer moment i al cap de vint dies ja poden enfilar-se als arbres. Les seves principals amenaces són, a més dels predadors naturals, com ducs, guineus o falcons, els gossos i gats de carrer, així com la pressió humana, ja que els cacem i els deixem poc hàbitat disponible.
Dita: Bella ploma, bell ocell.
