Publicitat
spot_img

La sàlvia, una de les principals herbes remeieres en la tradició mediterrània

Té unes flors blavoses i d’olor discreta, i els antics frares també l'empraven a la cuina per a perfumar la carn de bou

Publicat el 29.6.2024 11:50

Cuina de convent

Fra Valentí Serra

Avui em plau de presentar una de les principals herbes remeieres en la nostra tradició mediterrània: la sàlvia (llat., Salvia officinalis). Aquesta planta té una gran importància en la medicina popular, i àdhuc científica, car és una planta qualificada pels apotecaris d’oficinal.

Publicitat

Les plantes oficinals són aquelles que entren en els preparats farmacèutics; podríem dir que és com si fossin les herbes santes dels apotecaris atesa llur eficàcia. Els antics caputxins tingueren un coneixement força precís a propòsit dels principis actius tant de les herbes santes i aromàtiques com, també, de les herbes oficinals, particularment sobre la sàlvia, la calèndula, la fumària, la morella i el romaní.

La sàlvia és una planta que té unes flors blavoses i d’olor discreta disposades en forma d’espiga. Aquestes flors, escaldades, solien ser utilitzades per a perfumar les aigües destinades a la confecció de col·lutoris per a la vista i, sobretot, eren usades per a la preparació de bàlsams per a desinfectar i cicatritzar les ferides, especialment les bucals i les nafres de les cames.

Els caputxins Fra Salvador de Barcelona († 1773) –que era l’herbolari del convent barceloní de Santa Madrona situat on actualment hi ha la plaça Reial– i el prestigiós infermer Fra Jacint de Sarrià († 1778), ambdós religiosos, conegueren i empraren amb notable eficàcia les herbes santes i les plantes oficinals, particularment la sàlvia, que descriviren com una herba remeiera “tònica y estomacal, y molt bona per a la debilitat de lo estómach, catarros, diarrees cròniques, car facilita les digestions y convé de prendrer, així després de sopar y de dinar, una cullerada de Sàlvia d’Aragó en infusió barrejada ab una cullerada d’anís y d’aiguanaf” (APCC, Receptari, s. f.).

Els antics frares també empraren la sàlvia a la cuina per a perfumar la carn de bou amb brots de sàlvia, que collien ben florida a les hortes conventuals entre maig i juliol i que feien assecar a l’ombra per tal de ser usada en algunes receptes de la cuina caputxina. La tradició popular de casa nostra s’ha referit a la sàlvia en algunes de les seves dites i refranys. Per exemple, es deia a la ruralia de Catalunya: “la sàlvia ho cura tot” i “la sàlvia ho salva tot”, mentre que en els convents s’afirmava, a guisa d’apotegma, “qui té sàlvia en lo seu hort, un gran remei té molt a prop”. A l’article vinent tractaré, si Déu vol, sobre les virtuts de l’orenga.

Fra Valentí Serra de Manresa és arxiver dels Caputxins de Sarrià

spot_img
[adrotate banner="28"]

Notícies relacionades

La soja: propietats, conreu i usos

A Europa es va introduir a començaments del segle XX quan es va descobrir que la seva farina és la més rica en proteïnes i que la llet és especialment saludable i nutritiva

El caqui: característiques i curiositats

Originari d'Àsia, aporta magnesi i potassi a l'organisme, i també nombroses vitamines que contribueixen al creixement dels ossos

Un viatge inèdit pel món de les begudes pairals

Fra Valentí Serra presenta "Begudes pairals i conventuals", un recull de les begudes de la tradició mediterrània

La canyella: propietats, usos i curiositats

En el camp de la medicina popular la canyella s’ha utilitzat contra els refredats i processos febrils, per alleujar els trastorns digestius i per deturar la diarrea
spot_img

Una crida a mirar la pobresa sense indiferència, al cor de Galvany

El periodista Pau Duran analitza, durant una conferència a la parròquia de Sant Ildefons, l’exhortació 'Dilexi te' del papa Lleó XIV, un text que reprèn el llegat social de Francesc i apel·la al compromís actiu amb les persones pobres

“Era únic apropant-se a la gent, interessant-se per tothom”: un escrit dedicat a Frederic Bou

Lourdes Vallès dedica un article ple d'afecte al poeta sarrianenc, mort aquesta setmana a 90 anys

La necessitat de pertànyer

"Tots necessitem -ni que sigui de manera inconscient- sentir-nos part d’alguna cosa. Suposo que perquè en el fons tots formem part del mateix, tenim el mateix origen, encara que ho haguem oblidat. Quan podem entendre això, de veritat, i ho sentim, ja mai més ens sentim separats": l'opinió de Glòria Vilalta

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí