Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
Remeis i Cuina de Convent
Fra Valentí Serra de Manresa
En temps hivernal s’escau molt d’aprofitar a taula aquella escudella cuinada per als dies de festa, reescalfada de bell nou. Aquest plat no té comparació car assoleix un gust molt particular atorgat per aquell brou tan espès i llardós sedimentat en la caldera on hi ha fermentat la cocció de l’api, les cols, cigrons, porros, xirivies, i naps junt amb les quatre carns dites popularment dels “quatre evangelistes” o “dels quatre ordes mendicants” (gallina, moltó, bou i porc); és a dir, la despulla de l’aviram, el brot de pit de xai, l’espinada i el peu de vedella, i la careta, les botifarres -negres i blanques- i, sobretot, la cansalada porcina. Aquesta escudella, una volta reposada i refredada a la serena, i novament reescalfada l’endemà amb el complement, encara, dels fideus i l’arròs, esdevé un plat altament gustós i enormement vitalitzador de l’organisme, però, tanmateix, molt nociu per als que pateixen d’un excés de pes o de colesterol.
Semblantment, a les marmites i peroles d’aram se solia cuinar a pagès, al caliu del foc de la llar, una sopa molt espessa d’arròs i fideus, greixosa i plena de llunes olioses, un plat fort però molt gustós. Era habitual en el món rural, just abans d’entrar en el temps quaresmal, de menjar botifarra esparracada acompanyada d’una bona barreja de bolets confitats o, també, amb bolets de soca o amb fredolics acabats de collir, ja que són dels darrers fongs de temporada que podem trobar al bosc. La manera de preparar aquest plat rural és molt senzill i el solien cuinar els caçadors i els mateixos pagesos a redós de les barraques de les vinyes o dels olivars, per tal de gaudir d’una menja calenta quan caçaven els seglars, esporgaven els ceps o bé collien les olives.
Per a la seva cocció es necessita un bon caliu de brasa on es posa la paella amb oli d’oliva i els bolets; quan els bolets estan ben fregits hom hi tira les botifarres obertes amb un tall pel mig –esparracades-, i tot seguit s’espolsa el guisat amb sal i pebre, amb l’afegit d’all i julivert. Després de donar un parell o tres de tombs a la paella, el plat ja resta a punt per a ser menjat. Aquest esmorzar s’ha d’acompanyar amb alguns traguets de vi felló, és a dir, d’un vi una mica fort que ajudi a pair. Semblantment, és també una bona vianda per a ser menjada a l’olivar o a la vinya aquell gustós plat d’ous trencats amb trumfes i botifarra negra. A l’article vinent us parlaré, si a Déu plau, dels armolls que avui ja es conreen a les nostres hortes.
Fra Valentí Serra de Manresa és arxiver dels caputxins
