Societat
Sergi Alemany
«Quan parlem d’especulació immobiliària cal recordar que hi ha víctimes i botxins (qui executa les penes).» És l’afirmació del periodista especialitzat en el no dret a l’habitatge Andreu Merino, que ha presentat aquest dimarts a la tarda el seu llibre La ciutat sense veïns (Saldonar) a l’Espai Jove Casa Sagnier. Ho ha fet al costat de la periodista i cap de redacció d’El Jardí, Carme Rocamora, d’una víctima dels desnonaments, l’Olga Sagué, i del membre del grup de suport les 9 de Cassoles Albert Llobet.
Què passa amb la gent que ha viscut tota la vida a Barcelona i hi vol continuar vivint? Cada cop costa més viure allà on has fet arrels. És la pregunta que es formula Merino, que inicia el seu llibre amb una conversa amb el director executiu (CEO) d’una important immobiliària. La resposta de l’empresari: «la gent no té dret a viure en un lloc concret.» Hi ha vida fora de Barcelona, és la solució que proposa l’especulador.
Que Barcelona sigui una «ciutat de primera divisió» que convidi a ciutadans estrangers a habitar-la és la missió d’aquest empresari que busca, com tants altres, un enorme benefici per a les immobiliàries. El discurs, recorda el periodista i autor de La ciutat sense veïns, coincideix amb el que se li ha escoltat dir aquest mateix any al líder del PP a l’Ajuntament de Barcelona, Josep Bou, quan en una entrevista va convidar als barcelonins a marxar a Cerdanyola o Rubí perquè «viure a Barcelona serà difícil.» De fet, Bou va apuntar que, si el que vol és viure a les Corts o Sant Gervasi «sense l’ajuda del papa o la mama no podràs.”
Per Merino, aquestes són dues històries aïllades que expliquen molt bé què passa quan «les polítiques públiques ho posen fàcil a qui vol treure el màxim benefici del mercat de l’habitatge.» I apunta la dada: a Barcelona un 14% dels pisos es troben en mans de propietaris que tenen 15 habitatges o més. És a dir, que «l’altra part també està organitzada.» El rival d’aquesta ‘altra part’ són els sindicats de l’habitatge, com el de Cassoles en el cas de Sant Gervasi, que tot i la seva feina voluntària i judicialitzada de carrer no han pogut evitar desnonaments com el de l’Olga i el seu fill Jan, de 19 anys i amb síndrome d’Asperger.
L’Olga ha volgut ser a la presentació del llibre d’Andreu Merino a Sarrià-Sant Gervasi per explicar, entre un mar de nervis, com de «desesperada» s’ha arribat a sentir i es continua sentint pel fet d’haver estat desnonada tot i comptar amb un informe de vulnerabilitat emès per l’Ajuntament de Barcelona: «Quan totes les institucions em van deixar de banda va aparèixer el Sindicat d’Habitatge de Cassoles, la meva nova família.» A més, l’Olga ha explicat que amb el seu advocat es plantegen querellar-se contra el jutge que va ordenar el seu desnonament.
En resum, que el paper dels jutges -cabdal perquè els desnonaments continuïn estant a l’ordre del dia- dona per «debatre i reflexionar» segons Merino, que va ser un dels periodistes, juntament amb Carme Rocamora, que van cobrir el polèmic desnonament de l’Olga al barri del Farró, on els Mossos van fer fora a la premsa i van amenaçar els activistes del sindicat amb multes si no abandonaven la resistència.
«Sense el Sindicat d’Habitatge de Cassoles, aquí la gent es pensava que Sarrià-Sant Gervasi era l’arcàdia feliç», ha dit Albert Llobet, en referència a la falta de transparència dels desnonaments que hi ha al districte -El Jardí fa mesos que ha demanat les dades a l’Ajuntament i no ha obintugt resposta-, un aspecte introduït en la xerrada per la periodista Carme Rocamora que ha recordat que a Sarrià-Sant Gervasi «la majoria de gent desnonada sol marxar dels pisos de matinada» perquè els veïns no ho vegin. Els veïns, a diferència de l’Olga o el Toni, tenen vergonya de ser desnonants, mentre el regidor del districte Albert Batlle acusa els sindicats de l’habitatge a la ciutat de fer «una funció distorsionadora i pertorbadora.»
