El Racó del Veí
Lluc Pedrero
Tothom, o gairebé la majoria de gent, se’n va de vacances a l’estiu mentre, aquesta ciutat, que tan bé conec, sembla que sigui lluny; també els amics o el llibre que ens em descuidat de dur a la maleta, algun altre objecte o el joc de l’StarCraft. Com un post-it amb una nota que hem trobat per terra, s’apodera de nosaltres una nostàlgia lenta, mentre anem cap a la feina o hem d’anar a comprar urgentment alguna cosa al súper.
Però aquest exili de la població també acostuma a ser agradable: podem passejar i aprofitar el temps fent allò que ens agrada, tot caminant pel Passeig de Gràcia o pels carrers amb la il·lusió del que realment ens agradaria. Tanmateix, el nostre amic o la nostra història d’amor amb aquella noia a qui hem conegut només ens deixa un desolat promontori: el nostre paradís desert.
Diuen que les persones ens assemblem a les ciutats. Potser és cert, quan les oficines es buiden i es nota que no hi són els companys. Tampoc el conserge que dibuixava tots els matins amb el seu somriure la ciutat, des de la seva taula de fusta i que envoltava la meva entrada fins aquell ascensor metàl·lic i gran com el d’un hospital. També els carrers buits i solitaris i l’activitat febril i tossuda de la ciutat que ressorgeix en mi amb un inusitat sentiment; al mateix temps tota ella mandrosa i disposada a ser somiada d’una altra manera.
La ciutat de Barcelona també és per cadascú un passat i un futur i, mentre hi visquem, serà aquí on cometem la major part de les nostres equivocacions. I, encara que ja no puguem canviar els nostres errors, si mirem enrere, encara podrem veure l’escenari d’allò que va succeir, el nostre amic de peu revivint de sobte, sorgint d’algun racó per demanar-te perdó i en disposició d’agafar-te la mà de nou.
Després arriba el setembre i sense que ens adonem tot torna al seu lloc: la rutina i les obligacions. Tornem a la feina i ens veiem amb els amics mentre s’apropa l’equinocci de tardor amb els edificis que adquireixen un to tòrrid amb els raigs del sol.
