Cultura
Manuel Castellet
Nascuda a Barcelona el 16 de març de l’any 1865, filla d’un enginyer metal·lúrgic francès, Eugène Karr, impulsor de les ferreries amb alts forns amb carbó de llenya, i de mare italiana, Emilia Alfonsetti, establerts a Barcelona, Carme Karr ho fou gairebé tot: periodista, escriptora —de novel·la, narrativa breu i contes per a infants—, feminista, pacifista, musicòloga i compositora, publicista i una de les promotores més avançades del feminisme català de principi del segle XX.
La seva mare va morir quan la nena tenia un any i va ser criada per la dida, que, anys més tard, es casaria amb el pare. La família Karr formava part de l’alta burgesia, però la Carme, tot i créixer en un ambient familiar cosmopolita i internacional que la va portar a parlar francès i alemany, va integrar-se en la vida cultural catalana i va fer del català la seva llengua d’expressió principal, en una època que no ho facilitava. Tota la seva àmplia activitat, sempre vinculada a la cultura, constitueix un únic conjunt sota el prisma del feminisme, un feminisme que advocava per dotar les dones amb eines educatives que les capacitessin tant per a l’exercici d’una professió com per a l’exigència de la igualtat de tota mena de drets. Reivindicava el dret de les dones soles a ser autònomes, a tenir una funció social i un lloc útil en la societat; per a les dones treballadores, reclamava una borsa de treball, escoles de treball realment professionalitzadores i mutualitats per encarar el tracte laboral discriminatori basat en la maternitat. Tot això, sense renunciar a la seva vida de dona casada —amb Josep Maria de Lasarte i de Janer, l’any 1890— i mare de quatre fills.
Signant amb el seu nom o amb un pseudònim —Xènia, en referència a Eugeni d’Ors, Joana Romeu, Una liceista, L’Escardot, per la sonoritat card/Karr—, va publicar a L’Actualitat, El Día Gráfico, Or i Grana, Diario de Barcelona, Las Provincias i Joventut. Però una de les seves dues grans obres és Feminal, suplement mensual del setmanari Il·lustració Catalana de 1907 a 1917, creat i dirigit per ella, amb la voluntat d’informar la dona “de tot lo que pot esserli útil, de tot lo que pot plàureli y interessarla en l’actual moment artístich, industrial i social”.
La seva activitat periodística la va complementar com a autora d’obres de teatre, de novel·les, de contes —per a adults i per a infants—, d’assaigs, de crítica literària i d’una àmplia varietat de partitures musicals. Apel·les Mestres, del qual Carme Karr va musicar algunes poesies, va dir d’ella: “De les vores dels camins / l’escardot en fa jardins…”.
Resident durant molts anys al número 17 del carrer Duquesa d’Orleans, a Sarrià, va viure intensament, no només la vida social del barri, sinó la intel·lectualitat de la Barcelona dels anys deu, vint i trenta. Amiga de Joan Maragall, d’Eugeni d’Ors, de Felip Pedrell o d’Apel·les Mestres, l’any 1910 va impartir un curs titulat ‘Cultura femenina’ a l’Ateneu Barcelonès —va ser la primera dona que impartia una conferència a l’Ateneu— i, uns anys més tard, conjuntament amb Dolors Monserdà, Rosa Sensat i altres, un curs sobre ‘Educació femenina’. Però la seva activitat anava més enllà: l’any 1915 fou presidenta del Comitè Femení Pacifista de Catalunya, que havia creat; el 1921 va crear l’associació Acció Femenina; el 1929 va dirigir el Pavelló de la Dona a l’Exposició Universal de Barcelona —on va mostrar el treball de dones de tot Espanya amb la intenció de desfer els prejudicis de l’època—; i el 1931 va signar el manifest que demanava al president Macià el dret de vot per a les dones, un dret que ella havia ja defensat des de feia més de 15 anys a les pàgines de Feminal.
Si Feminal fou la seva culminació en el camp periodístic, la creació i direcció de La Llar (Escola de la dona i Residència d’estudiants), l’any 1913 ho fou en l’àmbit social i educatiu. La Llar era una residència a l’estil britànic, primer únicament per a noies estudiants i posteriorment també per a professores, pensada per estimular l’ampliació d’estudis. La Llar fou una eina més en la xarxa que, posteriorment, va impulsar la Mancomunitat de Catalunya, que incloïa l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona —dirigit per Francesca Bonnemaison— i el Patronat d’Obreres de l’Agulla —fundat per Dolors Monserdà—, unes entitats que es complementaven amb la xarxa de Biblioteques Populars.
Encara que Carme Karr és desconeguda per bona part de la ciutadania de Catalunya, les nostres institucions han reconegut la seva tasca: la ciutat de Barcelona, que li ha dedicat un carrer de Sarrià —així com Sant Quirze del Vallès, Sant Vicenç de Castellet i Montgat; el districte de Sarrià – Sant Gervasi, que ha posat el seu nom a una de les sales de la Casa Orlandai; i la Generalitat de Catalunya, que va instituir els premis Memorial Carme Karr per a la igualtat d’oportunitats home-dona en els mitjans de publicitat i d’informació periodística catalans, i li ha dedicat el Centre de Formació de Persones Adultes Carme Karr, situat al Centre Penitenciari de Lledoners.
Aquesta ur-feminista (el prefix ur en el sentit de pre, de proto), com l’ha anomenada Marta Pessarrodona, morí a Barcelona el 29 de desembre de 1943. Sens dubte, com a precedent d’una professional del periodisme, tal com ara l’entenem, podríem dir que també fou també una ur-periodista.
