Opinió
Carme Rocamora
Recordo perfectament com el Bernat, la tarda del divendres 1 de març de 2019, m’enviava uns quants missatges i em deia que al dia següent em passés per Vallvidrera. Que havien preparat una rua de carnestoltes molt divertida i amb moltes sorpreses. Era un d’aquells caps de setmana que tens la intenció de tancar-te a dins l’habitació, menjar gelat i no sortir del llit en 48 hores perquè el cansament és tal, que no tens paraules. I així ho vaig fer.
Mirant el mòbil, les xarxes feien goig, llegia per tot arreu que uns veïns havien ocupat l’antiga Llar Betània per evitar que s’enderroqués l’edifici. Així que vaig trucar al Bernat i bonament des d’allà em va explicar tot el que s’estava fent. Noticia a distància. Tant de bo haver-hi pogut ser aquell dia. No m’ho he perdonat mai.
Tot i que no vaig poder ser-hi a la “inauguració”, i tot i que no hi puc anar tant com vull per mil feines i històries, la Buenos Aires és una de les coses més grans que he pogut explicar mai. No per treure exclusives ni grans titulars, perquè els mitjans petits som l’últim mono a qui agafen el telèfon els polítics, si l’agafen. Però sí per poder parlar d’un projecte que no només parla de cures buidament com és tan típic. Sinó que les practiquen, de debò.
Parlant amb qualsevol de les persones que formen part del projecte et sents segura, a casa, estimada. Perquè ho expliquen amb passió i estima, i amb molt de sentiment. I et sobresaltes, també, quan hi ha un anunci de desallotjament. Perquè es com si et desallotgessin a tu també una part molt important de la teva feina.
Quan visites el lloc i veus tota l’organització només penses que vols viure allà i formar part d’aquesta comunitat. De vegades fins i tot, els feia broma i els deia que instal·laria la meva seu d’El Jardí a una de les taules de la Casa per treballar amb vistes i perspectiva.
I l’heu salvat. L’heu salvat perquè l’heu ocupat. Amb una ocupació, d’aquelles que molts cops els polítics s’omplen la boca per criminalitzar. Amb una ocupació que ha aconseguit que un edifici i centenars d’anys d’història no caiguin en l’oblit, una ocupació que ajuda a preservar Vallvidrera del capital. Una ocupació organitzada, preciosa, cuidada, sempre mirant cap a la comunitat. Una ocupació que avui és projecte, i que mai vull deixar d’explicar. Amb un assemblearisme que diré fins i tot excessiu moltes vegades, però positiu. Amb una feina ingent.
És un honor tenir-vos, amigues de la Buenos Aires. És una sort que gràcies a escriure en un diari cooperatiu us hagi pogut conèixer. I us vull donar les gràcies per tantes bones notícies. Per aquell dia que vau ocupar un edifici preciós -que podria haver-se convertit en un hotel de luxe- amb perruques de color fucsia, per aquella manifestació que va fer bategar el cor de Vallvidrera i per ser un dels primers en activar les xarxes de suport mutu dels barris arran del coronavirus. Gràcies per ser una de les principals coses que menciono quan em diuen: i de Sarrià – Sant Gervasi, què expliques?
Que la vostra persistència no s’acabi mai. Intento pujar, que és dijous
