El Racó del Veïnat
Marta Trius
Després de 45 dies sense sortir al carrer segur que tots hem trobat a casa alguna cosa que crèiem perduda o no sabíem que teníem. És més, estic convençuda que haurem descobert una feblesa pròpia o aliena que ens haurà fet reflexionar i fins i tot canviar en algun aspecte.
En el meu cas se m’ocorren diversos exemples encara que hi ha una cosa que m’ha sorprès molt i està vinculat als animals de companyia. A casa meva mai vam tenir animals de companyia, és més, la meva mare li va donar un ultimàtum al meu pare quan ell va voler tenir un gos, li va dir que triés entre el gos o ella, afortunadament per a nosaltres l’escollida va ser la meva mare. Amb aquest precedent els gossos o els gats mai han entrat en els meus plans, ni tan sols els ocells, els hàmsters o similars.
Per raons que no vénen al cas, aquests dies de confinament els estic passant sola en un poble als afores de Barcelona. Aquí el silenci és encara més profund i inquietant que a la ciutat, i si afegim els dies grisos, la pluja i el so de l’onatge de la mar emetent la seva queixa al món, l’entorn es converteix en alguna cosa semblant a una pel·lícula de Hitchcock en el seu moment més àlgid.
Durant els primers dies d’aquest tancament apareixia de tant en tant per la meva terrassa un gat negre que, si bé no gosava travessar la porta, em mirava des del carrer amb uns immensos ulls verds. Aquesta mirada es va conjugar amb la inquietud que jo sentia per dins i va fer que a poc a poc deixés de costat la meva fredor enfront del món felí i gairebé esperés la seva visita. Als dies de pluja li van seguir uns altres de sol i calor, i sense adonar-me vaig començar a compartir amb el gat molts moments que sense ell m’haguessin semblat encara més eterns. Com em sentia en deute amb ell, quan tenia restes de menjar els hi deixava en un petit recipient de plàstic i ell corresponia educadament acabant-se fins a l’últim mos. La complicitat estava arribant a límits insospitats.
Reconec que els dies que he estat pitjor anímicament m’oblidava del gat però ell continuava acostant-se cada tarda a la meva porta buscant una mirada i, perquè negar-ho, una mica de menjar. A poc a poc aquest gat s’ha guanyat el meu cor i quan el veig a la porta de la meva terrassa se m’il·lumina la cara pensant que estic aportant alguna cosa a la seva vida. Ara no sols l’espero sinó que em preocupa si no el veig almenys una vegada al dia per a verificar que està bé.
No sé com acabarà aquesta història felina, o tal vegada sí que ho sé i no vulgui admetre-ho. El que sé del cert és que una de les lliçons que ja he tret d’aquest confinament és que cal ser flexibles i donar-li a la vida la possibilitat que t’obri noves portes.
En aquests moments de reflexió sobre el que està ocorrent, tristesa pels que ja no hi són i incertesa de cara al demà, vull pensar que, igual que la meva història amb el gat, els esdeveniments viscuts i l’evolució de la pandèmia, ens faran renéixer. Segur que trobarem dins de nosaltres motius i alegries per tornar a somriure i adonar-nos que la vida és un do meravellós que val la pena compartir. Perquè com va dir algú no hi ha res pitjor en la vida que perdre-la per por de viure-la.
