Sang a Sant Gervasi (32)
Jordi Quer
Un grinyol irritant em va despertar. El cap em feia un mal horrible. Vaig remoure’m a la llitera i vaig notar que lliscava per la seva superfície, lleugerament inclinada, i queia al terra. Vaig estavellar-me en unes totxanes posades de costat i acabades en vèrtexs afilats, que van esgarrinxar-me dolorosament.
Les parets eren pintades de negre i solcades de dibuixos geomètrics: esferes de grandàries vàries i colors fluorescents, un tauler d’escacs, línies paral·leles que acabaven convergint.Una llum exsangüe s’escolava per uns vitralls verdosos. Al seu costat hi havia un rellotge. Les dues agulles eren iguals i no sabies quina indicava els minuts i quina les hores.
El sostre, baix i recobert d’una goma enganxifosa, bullia. El grinyol era continu i reverberava en els murs. L’estança, reduïda i claustrofòbica, era un forn. Les previsions horroroses es confirmaven, i ho feien en les meves pròpies carns: havien reconstruït la txeca psicodèlica i jo m’hi trobava a dins. No li faltava cap complement sinistre, i l’havien millorada en algun aspecte, com les totxanes afilades.
¿Com havia estat tan estúpid de no sospitar de Coderola des del primer moment que l’havia vist, amb aquella fila de ric cultivat, fent-se l’editor filantròpic dels desvaris de la Lídia?
Vaig arraulir-me al terra punxegut, abraçant-me els genolls, i vaig plorar. Com si tota la tensió acumulada els darrers dies esclatés i brollés en aquella situació penosa. El metrònom, però, no deixava ni un moment per a l’autocompassió. Per molt que sabessis que era pura escenografia per torturar-te, se’t clavava al cap i l’anava perforant. Aleshores, si miraves les parets, que tenies a un pam del nas, veies aquells dibuixos estúpids.
Vaig maleir Laurencic, els soviètics i fins i tot Kandinsky. Vaig cridar socors amorrat a la porta. Vaig donar-hi cops de puny. No hi havia ningú a l’altra banda. La meva desolació era absoluta. Tanmateix, havia de fer alguna cosa, no podia rendir-me… “Pensa, Raimon!”, vaig dir-me a mi mateix. “On sóc?” Donant la volta al recinte, abans que em capturessin, no havia vist rastre de les cel·les. Segurament hi havia una mena d’espai resguardat de l’exterior. “Concentra’t, en cada text hi ha un error”. Vaig palpar les parets. Vaig localitzar on era entaforat el metrònom, i vaig fotre-hi una puntada per esconyar-ne el mecanisme. La patacada no va produir cap efecte en el giny diabòlic, sinó que va adolorir-me els dits del peu.
El rellotge avançava amb una lentitud exasperant, de manera que aviat no sabria l’hora que era en realitat. Els vitralls eren tan opacs i tètrics que prompte no podria inferir si era de dia o de nit. La xafogor era tan intensa que em va fer l’efecte que em marejava i vaig estirar-me com vaig poder al terra, amb l’esperança de descansar com un faquir arran de les totxanes afilades.
“Revisa, hi ha d’haver un error”. Vaig centrar la ment recordant aquell famós editor japonès que era tan perfeccionista que ell mateix posava errades als seus llibres per si algú les identificava, cosa que ben pocs aconseguien.
Vaig observar detingudament els dibuixos geomètrics. Les esferes i les línies, estant ajagut, quedaven just sobre meu. “Vejam on pot ser, l’error”. Vaig estar una bona estona escodrinyant-les.
De sobte una esfera groga es va moure i, tot seguit, una blava i una vermella van fer el mateix. Van recórrer les línies paral·leles al ritme del metrònom i van eclipsar el tauler d’escacs. Llavors, van quedar embolcallades d’una nebulosa espessa. Un fum fètid, que sorgia dels orificis de les totxanes, va envair la txeca. Vaig inhalar aire amb dificultats. M’ofegava.
–Auxili! –vaig exclamar estossegant.
Un home va aparèixer entre la boirina. Vaig reconèixer-lo. Era Santi Sostras, amb la seva vestimenta blanca impecable i brandant un Ginvasi. El paio va observar com em retorçava postrat al terra, rient per sota el nas:
–Com va dir Sant Agustí, patir és dolent, però haver patit és bo –va dir xarrupant gintònic–. Això que t’està passant, encara que ara no puguis apreciar-ho, serà beneficiós per a tu. Aprendràs que un home ha de sofrir per veure realitzats els seus somnis. Només així la humanitat avança. La gent defuig el patiment i això té efectes devastadors en la forja del caràcter. Quan hagis passat aquest tràngol, seràs de veritat un dels nostres i podrem fer coses importants junts.
El forrellat de la porta va grinyolar. A cavall de l’angoixa i del deliri havia passat unes hores interminables sense aclucar l’ull. Dos individus alts i corpulents van entrar i van emmanillar-me. Van arrossegar-me fora.
Al costat de la meva cel·la hi havia altres construccions on carrisquejaven els metrònoms. En una va sentir-se un xiscle desesperat. Vaig girar-me per mirar, però un carceller va ventar-me un cop de puny i em va fer caminar. Les extremitats, de ser a la cel·la, em cruixien.
La txeca es trobava en un pati interior, que vam travessar immersos en la penombra. El sostre, coronat per la cúpula que s’albirava des del carrer, era de cristall i deixava veure un tros de cel obscur. Durant el dia feia efecte hivernacle i la temperatura hi assolia màximes tropicals.
Els homes van estirar-me cap a una passarel·la que s’endinsava en un edifici atrotinat d’aire neoclàssic. Vam discórrer per corredors llòbrecs, i vam arribar a una sala que per la seva amplitud feia pensar en el dormitori primigeni de la clínica.
Una taula de fusta massissa, que rememorava una mesa presidencial, s’aixecava enmig de la sala. Un escut franquista d’Espanya, tallat en fusta, lluïa al seu frontal. Tres poltrones folrades de vellut vermell hi eren encaixades. Enfront de la taula hi havia una cadira solitària tapada amb un llençol. Una làmpada d’aranya rovellada, d’on hi penjaven banderoles amb el jou i les fletxes de la Falange, expel·lia una llum vaporosa i espectral.
La resta de l’espai i les parets eren buides. Tot caminant-hi, ressonava l’eco dels nostres passos.
Els guardians van dur-me a una cambra a la qual s’entrava per una batent de vidre. En ser-hi van obligar-me a seure en una cadira i es van quedar en posició vigilant al meu darrere.
Teclejant un portàtil en una taula d’escriptori hi havia l’home de les rastes. La Lídia era dreta al seu costat. Els seus ulls d’ambre van esguardar-me impertorbables.
–He, he, així que la policia ens ha descobert i ens ve a buscar? –va dir l’home de les rastes amb sorna– El teu estimat comissari és tan incompetent que no ens trobaria ni que ens tingués a davant del nas…
–I en Sostras? –vaig dir.
–Et refereixes al periodista d’ArribaBCN?
–Sí, vull parlar-hi.
L’home es va aixecar i va venir cap a mi.
–Tio, desperta d’una puta vegada! –va dir bufetejant-me–. Aquí estàs sol. A més, si hi hagués en Sostras, dubto que ajudés un desgraciat com tu.
–Lídia, permetràs això? –vaig dir-li mirant-la de fit a fit.
–He, he, passerell! –va exclamar l’home deambulant per la cambra.
Els seus trets facials, sota la tofa de les rastes, recordaven granment Coderola.
–Va, Lídia –vaig insistir a davant del seu silenci–. Digues-li a en Coderola que això s’ha acabat.
–Et creus molt espavilat. –va saltar l’home–. No sóc en Marc, el meu germà, sinó Borja Coderola, i saps què, imbècil? No permetré que m’aigualeixis la festa.
–Amb tots els respectes, Borja, comprenc el fons dels vostres objectius, però no la forma –vaig dir per guanyar temps–. Recuperant la memòria històrica de les txeques seria més que suficient. Museïtzar Vallmajor i Sant Elies, per exemple, que es prengui consciència del que va passar-hi.
–A la gent de la teva mena us tinc controlats –va assenyalar-me amb el dit–. Aneu de mosquetes mortes pel món, però us acabeu posant en la vida dels altres i els dieu el que han de fer, sense cap mirament pel seu dolor…
–La museïtzació pot incloure el nom de totes les persones assassinades i torturades.
–No em vinguis amb collonades –va espetegar–. El meu avi, Francisco Coderola, van engarjolar-lo al Preventori de Vallmajor simplement perquè era de dretes i se sentia espanyol. Tens una remota idea de què vol dir, això? –va dir agafant-me pel coll i ofegant-me–. L’home va embogir i van haver de tancar-lo a la seva pròpia clínica de per vida. La família, sense ell que estirés el carro, va arruïnar-se.
–Si us plau –vaig balbucejar quedant-me sense respiració–.
