24.2 C
Sant Gervasi
| Dilluns 27 de setembre de 2021 |
Publicitat

Dau al Set al psiquiatre

Sang a Sant Gervasi (27)

Publicitat
Publicitat
Carme Rocamora
Cadascuna de les coses que passen als barris, per petita que sigui, mereix ser explicada

Sang a Sant Gervasi (27)

Jordi Quer

La Lídia iniciava el llibre amb droga dura: una extensa introducció feta a partir de frases inacabables i recargolades on confessava que l’havia escrit des del manicomi de Sant Boi. Hi detallava els motius mèdics perquè l’havien tancat, posant èmfasi en la insòlita diagnosi de “paranoia literària”, i hi relatava cruament les vicissituds i els obstacles que la reclusió forçada havia comportat en la seva tasca intel·lectual, confegint un dur al·legat contra la psiquiatria actual, a què acusava de ciència falsa i maligna.

El preàmbul continuava amb una exposició de la “metodologia científica” que havia emprat: el mètode paranoicocrític creat per Salvador Dalí i el que ella anomenava “demiúrgia post-platònica”, una palla mental considerable. Acabava els mots introductoris amb una emocionada reivindicació de l’escriptura en tant que eina terapèutica i alliberadora, com havia sigut el cas d’ella amb la redacció del llibre.

Tot i que les seves peripècies psiquiàtriques em remogueren i esperonaren el desig d’estar junts, el fet de llegir-la em provocava estranyesa. Em demanava com podia sentir alguna cosa similar a amor per a una persona així.

El gruix i el sentit del volum, com m’havia explicat Coderola, era l’edició d’uns exemplars de la revista Dau al Set que havien romàs “inèdits” i que ara sortien a la llum “per primer cop”.

Dau al Set era una llegendària publicació d’inspiració surrealista editada a Barcelona a cavall dels anys 1940-1950, de vida precària però intensíssima. Impulsada pels pintors Joan Ponç, Modest Cuixart i Antoni Tàpies, pel poeta Joan Brossa, el filòsof Arnau Puig i l’editor Joan-Josep Tharrats, fou la punta de la llança de la represa artística durant els primers anys de la postguerra.

Quan vaig aprofundir en el “material inèdit” de Dau al Set que el llibre publicava “en primícia”, vaig tenir la intuïció i ben aviat la sorpresa i el convenciment que l’anunciat “descobriment” no era tal cosa, sinó que, en la seva línia excèntrica habitual, la Lídia havia recreat ella mateixa aquests “nous” exemplars. És a dir, demostrant un considerable coneixement dels originals i una gran habilitat per a la imitació i el pastitx, se’ls havia inventat amb la intenció clara de publicar-los com a “autèntics”.

De fet, a la introducció dedicava un grapat de pàgines a defensar textos antics i medievals que la filologia havia considerat apòcrifs, però que ella considerava autèntics, fent referència a llibres i assaigs de les més diverses i estranyes matèries. En clau local, es mostrava especialment indignada amb el fet que els tractats d’alquímia atribuïts a Ramon Llull i Arnau de Vilanova fossin bandejats per “falsos” pels “equivocats especialistes”.

També considerava verídics els exemplars de Dau al Set que, segons explicava, havia localitzat en un bagul de l’antic estudi que Joan Ponç tenia a Cadaqués, ara mateix abandonat i on havia pogut accedir en circumstàncies no aclarides .

El primer número “inèdit” publicava set trucs de màgia suposadament creats, en “ultranovetat mundial”, per l’“extraordinari mag” Joan Brossa. Les instruccions i els passos a seguir, il·lustrats per Joan Ponç amb les seves característiques criatures fantàstiques i horripilants, tenien la virtut que eren retallables.

El segon era una pretesa obra de “poesia escènica” de Brossa que representaven uns “titelles podrits”, els quals eren activats per l’Urnulfu des d’un minúscul teatrí. Els putxinel·lis pronunciaven oracles abstrusos sobre la fi del món, que eren rebatuts en les pàgines següents per “invectives filosòfico-marxistes” d’Arnau Puig. Al seu torn, aquestes acabaven sent “envaïdes” per “dibuixos-gargots” de Modest Cuixart.

El tercer era la perla del recull: un monogràfic centrat en la famosa enemistat sorgida entre Antoni Tàpies i la resta de pintors del grup per la concessió d’una beca a París. Tàpies acabà gaudint en exclusiva d’aquesta beca. Això anirà lligat a la seva renúncia de l’estètica surrealista i magicista de Dau al Set i el viratge cap a l’abstracció i l’informalisme.

La picabaralla amb Tàpies, especialment amb Ponç, es perllongà en el temps i esdevingué un lloc comú de les misèries de l’art català, emergint la figura d’un Tàpies acaparador i que no volia que ningú li fes ombra, i la d’un Ponç reclòs en ell mateix i adorat per uns pocs incondicionals.

De tot plegat, la Lídia en feia un número presumptament editat quan Tàpies ja havia fugit, escrit en format de guió cinematogràfic. Els integrants de la revista hi protagonitzaven una comèdia d’embolics delirant en què no només posaven a parir Tàpies, esmentant fets posteriors i caient en anacronismes flagrants, sinó que es fotien d’ells mateixos. Fins i tot, l’Urnulfu hi feia un cameo en l’“orgia de reconciliació” final…

Si bé Dau al Set al psiquiatre (així es titulava el llibre) tenia la seva gràcia, perquè demostrava la creativitat inesgotable de l’autora i arribava al seu punt sublim en que es tractava d’una edició comentada, de manera que la Lídia feia anotacions a les seves invencions com si fos l’estudiosa més rigorosa del món, el fet de llegir-ho augmentà el meu desassossec. Especialment quan vaig anar a raure al quart número “inèdit”, denominat “Guia Fanafafa Veribú de la Barcelona Estraperlista, Subterrània i Jazzística”.

Aquest exemplar es tancava amb un epíleg de Tàpies en què explicava, de primera mà, la “inesperada visita” que dugué a terme a la txeca de Vallmajor. Un amic seu, Paco Samaranch, germà del conegut polític franquista, el portà fins allà després de la guerra i li ensenyà el que restava del Preventori. El jove pintor es quedà garratibat davant dels dibuixos de la cel·la “al·lucinatòria”, que li recordaren els quadres abstractes i geomètrics de Mondrian i Kandinski, que reproduïen les revistes més avançades de la Segona República.

Per l’estil del text, fet a partir de frases curtes i sense ditirambes, no semblava que l’hagués escrit la Lídia. Vaig buscar a Internet. Vaig trobar un parell de referències de la visita de Tàpies a la txeca. Segons aquestes, ell mateix l’explicava a les seves memòries, redactades al final de la seva vida. Era ben probable que la Lídia n’hagués extret el fragment i l’hagués posat allà com a “inèdit”.

Era clar que la noia tenia un coneixement rellevant de les txeques, previ als assassinats. Tot i que era difícil discernir què era joc literari i què era realitat en tot el que respectava a ella, la possibilitat que estigués embolicada en els crims cada vegada esdevenia més alta, cosa que em neguitejava i m’atribolava enormement. Fet i fet, a Barcelona hi havia poques persones que podien “ajudar” els criminals en el disseny del seu pla macabre. La Lídia, gent com l’Henares… i para de comptar.

Vaig sospesar la idea de trucar Coderola amb el pretext de la revisió i, així, demanar per ella, però com que la correcció no estava prou avançada i, de fet, no sabia ben bé què dir-li, vaig descartar-ho.

En la reclusió de l’oficina, maldant per revisar Dau al Set al psiquiatre, m’era difícil defugir els pensaments de la Lídia. Em turmentava pensant en què devia estar fent en aquell moment, en les coses terribles que havia fet en el passat…

A cada remor lleu que m’arribava, provinent de l’escala, dels pisos veïns, m’assaltava l’esperança que fos ella, que aparegués de cop i volta per la finestra o bé pel celobert i em tragués de dubtes de tot plegat. El seu record ho amarava tot i sentia que les parets del despatx em queien a sobre, com si fos la meva txeca particular.

Vaig endormiscar-me i, en un estat de semi-vigília, em mortificaren un seguit de flaixos esgarrifosos, especialment una escena que es repetia una vegada i una altra. Un home havia lligat i emmordassat una noia. A cada intent que feia per alliberar-se’n, ell la fuetejava fins a encetar-li la pell.

La Lídia era just al costat de l’home. Li assenyalava, masegant-los, punts erògens del cos nu i indefens de l’ostatge, que l’home mossegava i bastonejava, en un suplici interminable. Els ulls d’ambre de la Lídia brillaven extraordinàriament. Un somriure murri es dibuixava als seus llavis…

Un cop sec i fort em deixondí tot d’una. Vaig aixecar-me i, amb la pistola a la mà, vaig obrir la porta que corresponia a Sant Gervasi Confidencial. El replà, també davant la porta Sasplugues Edicions Complexes, era desert. Vaig refrescar-me al lavabo. Feia una cara horrible. Per sortir de l’encaparrament, vaig decidir d’anar a fer un beure i, a pesar del Porxas, prosseguir la investigació pel meu compte.

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí. Entre tots garantirem el futur de la publicació!

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.