Sang a Sant Gervasi (31)
Jordi Quer
El cos havia aparegut a l’antiga txeca de la Tamarita, un palau noble i bell del passeig de Sant Gervasi. Segons TV3, els assassins havien aconseguit despistar la patrulla dels Mossos que la vigilava. De matinada, uns individus amb rastes havien penetrat els jardins esponerosos i vastos del palau tocant la guitarra i fumant porros. El xivarri havia fet moure els agents del seu lloc de vigilància, l’entrada del casalot. Uns altres, conxorxats amb els hippies, havien aprofitat el moment per traslladar-hi el cadàver.
Els Mossos, després de foragitar els rastafaris, s’havien trobat el pastís. La víctima, ja identificada, era Tània Capmany, una dirigent feminista destacada del sindicat FEMEM. Vaig imaginar-me la cara de mala llet del comissari Porxas en saber que havien pres el pèl als agents d’aquesta manera tan estúpida.
La presentadora va connectar directament amb el lloc dels fets. L’enviat especial va repassar el que se sabia i va anunciar l’entrevista in situ d’un expert en txeques. La faç envanida de Juli Henares va aparèixer a la pantalla. Henares va explicar que la Tamarita va ser una txeca portada directament per agents secrets russos i vinculada al consolat soviètic de Barcelona, que es trobava en una finca limítrofa i amb la qual estava interconnectada. Va ser el lloc predilecte per engarjolar-hi els comunistes dissidents de Stalin, pertanyents al POUM i al trotskisme internacional. Com a “novetat” tenia un “forn crematori”…
–L’Urnulfu està preocupat –va insistir la Lídia.
–Ja…
–El quadre que acompanyava la víctima és el Fanafafa Veribú, de Joan Ponç, la seva pintura preferida, i això no li agrada.
–Com ho saps?
–M’ho ha dit ell.
–Lídia, et puc fer una pregunta?
La mirada de la noia va extraviar-se en pensaments pregons.
–Per què has falsificat els Dau al Set al teu llibre?
–Això és mentida –va afirmar Lídia–. L’Urnulfu va traspassar la porta de l’Ultramón, que es troba al soterrani de l’estació dels Ferrocarrils de Plaça Molina, va rebre els exemplars de mans de Joan Brossa, i me’ls va dur a Sant Boi.
–Molt bé –vaig assentir fatigat dels seus deliris–. Et sona el nom de Kim Rubio?
–És amic meu…
–De què el coneixes?
–Quan era a Sant Boi em va entrevistar. El vaig ajudar a fer un reportatge per denunciar les males pràctiques de la psiquiatria.
–I li has explicat res de l’afer de les txeques?
–No… vaig quedar-hi per parlar del llibre de Dau al Set. En farà un reportatge quan surti.
Vaig adonar-me que, tenint-la a ella, havia estat una pèrdua de temps buscar un Hannibal Lecter. Per molt que n’estigués enamorat, que n’estava, no podia negar l’evidència que estava involucrada en el cas.
La Lídia va arraulir-se contra mi i va fer-me petons. Havia d’actuar amb cautela. Vaig deseixir-me’n i vaig preparar un sandvitx de romanalles de la nevera. Menjar va apaivagar la ressaca i va ajudar-me a pensar.
En acabat, vaig mirar els missatges del mòbil i vaig dir-li que el comissari Porxas m’escrivia que havien localitzat els assassins, i que estaven a punt de posar en marxa una operació per detenir-los.
–El comissari em passarà a buscar d’aquí a un quart d’hora. L’assalt es produirà de forma imminent –vaig anunciar-li tot vestint-me.
–Millor que te’n vagis –vaig afegir acaronant-li la cabellera bruna–. Si et veu, s’enfurismarà. Sospita que vas xerrar a la premsa el tema de les txeques…
La Lídia, amb cara apesarada, va agafar la bossa de mà espellifada i es dirigí cap a la porta.
–Estigues tranquil·la, tot anirà bé.
Un cop va tancar la porta, vaig esperar-me uns segons i vaig sortir. La noia s’encaminava Muntaner amunt i trencava a Cubí. Vaig seguir-la. La reixa del Paradise estava baixada i els llums de neó apagats. Un home barbablanc passejava un gos salsitxa.
La Lídia va pujar Aribau. La xafogor barcelonina s’abatia sobre els vianants i n’alentia els moviments, com si els costés d’avançar. Els taxis feien retrunyir el clàxon per una furgoneta en doble fila.
La Lídia va girar a Madrazo i, per Alfons XII, va arribar a la plaça Molina. La Via Augusta era un anar i venir de cotxes, el fum dels quals gravitava en l’asfalt i es fonia en la canícula. Vaig observar la marquesina vidriada i resplendent de l’estació dels Ferrocarrils. Aquí l’Urnulfu havia trobat la porta de l’ “Ultramón” i Brossa li havia donat els Dau al Set….
L’ombra de la Lídia es va esmunyir a Santjoanistes, un carreró de vianants arrecerat del sol i esquitxat de comerços. Es va aturar en una fleca i va comprar pa. Vaig parar-me uns metres abans. Regalims de suor m’amaraven el front.
Quan va reprendre la marxa, va pujar el carrer Saragossa. Va passar de pressa pel bar La Terrassa, com si no volgués ser vista. Uns quants parroquians, aixoplugats en l’aire condicionat, hi jugaven a escacs. Enllà, a la carena de Collserola, fulgurava el Santuari del Tibidabo, grisenc i hieràtic sota la solana abrasadora.
La Lídia va aturar-se al semàfor de Ronda General Mitre, una rasa immensa abarrotada de cotxes. Quan es va posar verd, va creuar a l’altra banda. En fer-ho jo, la vaig perdre de vista un instant, però vaig recuperar-la quan s’endinsava al Putxet, barri residencial construït entorn del turó amb el mateix nom.
Vaig anar en la seva direcció. En un tres i no res, sense solució de continuïtat, el paisatge va passar de la transitada Mitre a una renglera de dúplexs adossats.
La Lídia va trencar a l’esquerra i va enfilar el carrer Cadis, un via costeruda i solitària que serpentejava fins al capdamunt del Putxet. La massa boscosa del cim era d’un verd fosc intens, que contrastava amb el cel net i encegador.
Xalets i casalots antics, que en el seu origen devien ser cases d’estiueig, s’ajocaven al peu de la muntanya. Murs vetustos i reixats de filigranes vegetals hi amagaven jardins frondosos, i els seus arbres s’abocaven mandrosament al carrer.
Les cases, construïdes sobre l’abrupta geografia, necessitaven escales escarpades a la roca per accedir-hi. Amunt, amagades de l’ull indiscret del vianant, s’intuïen cornises modernistes, pinacles lluminosos, un rellotge de sol…
L’indret, aturat en el temps, alenava el batec de la primera urbanització de Sant Gervasi, a començaments del segle XX, quan Barcelona somiava ser una ciutat jardí. Un batec tímid i somort que miraculosament havia pervingut enmig del ferotge brogit urbà.
La Lídia va aturar-se en un revolt pronunciat que resseguia el pendent de la muntanya. Jo vaig parar la marxa i, perquè no em veiés, vaig arrambar-me a un portal. La noia va traure el pa i va esgrunar-lo. Tot d’una, va aparèixer una munió de gats de sota la tanca d’un casalot atrotinat i van abraonar-se al menjar.
Quan van enllestir-lo, Lídia es va posar a davant de la porta i, fent gestos, els va foragitar. Com que no li feien gens de cas, va agafar un tros de branca i va començar a bastonejar-los, i a donar-los puntades. Els gats van fugir espaordits i alguns d’ells van passar veloços per la meva vora.
Llavors, la Lídia va obrir una portella rovellada i va desaparèixer a dins del casalot rònec. Vaig apropar-m’hi. Enllà de la tanca es distingia un pati de parets escrostonades, amb un terra reblert de caguerades de colom.
Vaig fer la volta a la finca. La casa era cantonera i més gran del que semblava a primera vista. Ocupava, de fet, tota una illa. Un mur gruixut, reforçat de reixes desenganxades en algun tram, la protegia per la banda sud. Les portes de l’antic jardí, a hores d’ara un batibull d’arbres crescuts a la seva i males herbes, estaven tapiades.
Mirant a nord, a davant del boscatge del parc del Putxet, s’aixecava l’edifici principal. Una baluerna gegantina que queia a trossos, coronada per una cúpula de cristall ennegrida. Vaig veure-hi un cartell oxidat, vestigi de temps més opulents: Clínica Coderola.
Mentre m’eixugava la suor del front, vaig recordar la frase que m’havia dit Marc Coderola quan m’havia proposat corregir els Dau al set fraudulents de la Lídia: “Et prego la màxima confidencialitat”.
Va oir-se un xiscle, que es va apagar tot seguit. Vaig agafar el mòbil per trucar el comissari Porxas i demanar-li ajuda. Quan estava cercant-ne el número, vaig rebre un impacte fort al cap i vaig desplomar-me.
