22.6 C
Sant Gervasi
| Diumenge 25 de juliol de 2021 |
Publicitat

Me la porta fluixa el que creguis

La comissaria dels Mossos era en un antic casalot d’aire lleugerament modernista.

Publicitat
Publicitat
Carme Rocamora
Cadascuna de les coses que passen als barris, per petita que sigui, mereix ser explicada

Sang a Sant Gervasi (26)

Jordi Quer

El Porxas em confirmà que la trobada pendent seria a la Comissaria dels Mossos de Sant Gervasi, a la Bonanova. “Com més aviat vinguis, millor”, reblava el seu missatge.

Vaig sortir de La Taberna dels 11 i, sota un sol de justícia, vaig resseguir Via Augusta fins a Mitre. Des d’aquí, vaig travessar el barri calm de les Tres Torres i vaig arribar al Passeig de la Bonanova. Vaig caminar-hi contemplant els plàtans esponerosos que s’hi abocaven i vaig enfilar Iradier, una via completament residencial, esquitxada d’escoles d’elit, clíniques i torres enjardinades. La comissaria dels Mossos era en un antic casalot d’aire lleugerament modernista.

Porxas em rebé amb un rictus circumspecte i em feu passar a una sala que semblava per als interrogatoris.

–Em vols interrogar?

–Mira, Sasplugues, no et facis el bromista –digué llançant un diari sobre la taula–. Va, què és això?

Era un exemplar del periòdic que publicava l’exclusiva de les txeques.

–Jo què sé…

–No et facis l’espavilat. He investigat els periodistes que han escrit el reportatge i un d’ells és col·lega de la teva amigueta.

–No sé de qui em parles.

–Et sona Kim Rubio?

–No el conec ni m’interessa. A més, jo no sóc responsable dels actes de la Lídia.

–No em vinguis amb hòsties! –exclamà Porxas–. Et vaig avisar. Tot Barcelona parla del mateix. Això és el que volen els assassins…

–Coneixes prou bé que m’estic trencant les banyes per caçar-los.

–I què has aconseguit?

–Doncs que avui no tinguis un nou cadàver sobre la taula.

–Molt bé, i què més? –preguntà seient davant meu.

–Ja ho saps, cal pentinar Sant Gervasi a la recerca de la “nova” txeca…

–He compartit la hipòtesi de la reconstrucció amb el meu equip i amb experts. Tots ells l’han refutat per inversemblant i dubtosament eficaç.

–Experts?

–Sí, especialistes en txeques.

–I es pot saber el seu nom?

–Juli Henares, un historiador que ha investigat el tema, i Pere G. Romer, un arquitecte que va recrear una txeca.

–Conec Henares, té un llibre sobre l’assumpte, però Romer…

–Fa uns anys, en una exposició, va reconstruir la cel·la psicodèlica de Vallmajor.

–Una mena de perfomance?

–Exacte –assentí Porxas–. El seu objectiu era denunciar l’ús fraudulent de l’art.

–Suposem que tenen raó i vaig errat. Aleshores, com s’expliquen les morts?

–Els informes forenses diuen que les dues primeres víctimes, Ona Puigdellívol i Guillem Martinelli, van morir per extenuació. La tercera, Karme Sànchez, per un cop de calor.

–M’estàs dient que passes de la meva tesi quan sembla que Sànchez va morir en una cel·la del tipus enquitranada?

–Henares i Romer estan convençuts que, si s’haguessin reconstruït la cel·la que comentes, la psicodèlica o l’armari, no s’aconseguirien efectes letals –argumentà Porxas–. A més, hi ha un element nou: la darrera víctima va ser violada. Això dóna llum a la investigació dels dos primers casos. Les marques del cos van estar produïdes, probablement, per algun tipus de corretja amb la qual van infringir-los una tortura sexual.

–Així, doncs, ens trobem davant d’uns maníacs?

–Aquesta és la principal línia d’investigació que estem seguint ara per  ara. El perfil de violador i assassí en sèrie que immobilitza les seves víctimes amb ginys característics del sado i es dedica a vexar-les fins a causar-los la mort després d’una lenta agonia.

–I les txeques?

–Henares creu que els assassins les utilitzen simplement com a propaganda, per despistar del motiu verdader de les seves atrocitats.

–I en què es basa per arribar a aquesta conclusió?

–En detalls com el quadre de Miró deixat a la segona víctima. Miró no té res a veure amb els artistes abstractes que influïren en el disseny de les txeques…

–Crec que aquest paio no hi toca i està absolutament equivocat.

–Me la porta fluixa el que creguis.

–Ah sí?

–Sí –manifestà Porxas amb rotunditat–, estàs despatxat.

–Com?!

–El que sents. Aquest cas et va gran. Deixa que se n’encarreguin professionals i dedica’t a les correccions.

–No fotis, comissari! És per la filtració als mitjans? Com saps que ha estat la Lídia i no algú del teu equip?

–Sasplugues, no insultis la meva intel·ligència. Me l’estàs fotent per tots costats. L’agent nostre que vigila La Terrassa va fixar-se en un individu que, de sobte, venia cada dia a jugar a escacs i resulta que treballa amb la Núria Rovira i que avui t’hi has reunit al seu centre gastronòmic…

–No és just que qüestions personals interfereixin el cas.

–La vida és una qüestió personal –afegí tirant-me un sobre amb els meus honoraris–. Fot el camp d’aquí!

Vaig sortir de la comissaria pensant que el Porxas era un imbècil i que ja s’ho faria. Però, a poc a poc, mentre baixava cap al despatx, es despertà la ferida que l’acomiadament havia provocat en el meu amor propi.

En arribar a l’oficina, vaig postrar-me al divan en un estat de decaïment aguditzat per les informacions contradictòries que havia rebut de la Lídia i que assenyalaven que la noia no era aigua clara. Qui era Kim Rubio? Era el mateix amb qui havia parlat a La Terrassa? Me l’estava jugant?

Vaig encendre la tele. La majoria de cadenes, fins i tot els reality shows més infectes, bullien del tema de les txeques. Al 324, hi feien una tertúlia monogràfica on, entre els opinadors habituals, hi participaven els “txecòlegs” Juli Henares i Pere G. Romer. Tots dos estaven exultants de tenir el seu moment de glòria televisiva i poder abocar totes les seves dèries sobre la qüestió.

Si Romer era un artista i tot el que deia entrava en el terreny de la crítica cultural (l’home feia una esmena general de l’art del segle XX amb el pretext de les txeques), Henares, en canvi, pretenia assentar càtedra. D’una hora lluny, tanmateix, es veia que era un historiador aficionat, una percepció que ja havia tingut quan la Lídia localitzà el seu llibre dedicat a les presons de la República, i que es trobava ancorat en posicions ultramuntanes. Això darrer es palesava especialment quan maldava per posar la violència en zona republicana per damunt de la que es produí al bàndol franquista.

Vaig observar el manuscrit de la Lídia, que es trobava sobre la taula, dubtant de si corregir-lo o no. L’atracció que em suscitava superà la mandra i, després d’apagar la tele, vaig començar a treballar-lo. Si en altres ocasions el fet de corregir em relaxava i em feia oblidar les misèries, en aquest cas l’efecte fou el contrari. Tan bon punt vaig submergir-me en el seu text vaig trobar-la a faltar i, a pesar dels dubtes que em generava la seva actitud rocambolesca, vaig anhelar de veure-la.

En el meu ésser es començava a produir aquell fenomen primigeni i absurd de l’enamorament en què passes de no amoïnar-te de res a pensar insistentment en una dona, que, per més inri, era l’autora del llibre que tenia entre les mans. Que això m’ocorregués era un despropòsit en tota regla, entre altres motius, perquè la Lídia tenia parella, Marc Coderola. La noia, de fet, no disposava de mòbil i l’única manera de contactar-hi era a través d’ell, un individu que feia tota la pinta d’estar folrat de diners i que de ben segur la mantenia.

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí. Entre tots garantirem el futur de la publicació!

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.