Cuina de Convent
Fra Valentí Serra de Manresa
El safrà (llat., Crocus sativus) és una planta que gaudeix alhora de notables propietats curatives i gastronòmiques. Pel que fa a l’etimologia, semblaria que es tracta d’un mot provinent del xinès safalang, a través de la llengua àrab, zaferán, que, com el llatí crocus, també significa “de color groc.” De la safranera, se n’aprofiten només els estigmes de la flor que, tradicionalment, es començaven a collir en començar la tardor, entorn de la festa de Sant Lluc (18 d’octubre), segons aquella dita castellana que recollí el botànic Pius Font i Quer: “Por San Lucas, el azafrán a pellucas”.
A Catalunya era considerat d’una excel·lència molt superior aquell safrà conreat a Rocafort de Queralt, població situada a prop de Montblanc, i aquesta excel·lència ha quedat reflectida en algunes dites populars com ara aquella que diu així: “A Rocafort per al safrà, a Vallfogona pels codonys i a Fulleda per bons porrons!”.
En la tradició remeiera de casa nostra, el safrà ha estat considerat un sedant i un excel·lent fortificant del cor i, àdhuc, força apte per afavorir els processos menstruals de les dones i útil per guarir les malalties de la matriu. Pel que fa als usos culinaris, a més de potenciar el gust de les menges, el safrà gaudeix de nombroses propietats digestives i estomacals. Els frares d’abans de l’exclaustració del 1835 empraven el safrà per fer unes píndoles per purgar lo ventrell que elaboraven així: “Prendrás de mirra una unsa, acíbar una unsa y safrà mitja unsa. Fes-ne píndoles de vi blanch segons l’art. La dosi és que per tres o quatre dies en prendrás tres o quatre fins a sis, seguint-ho segons l’obrar” (APCC, Receptari dels caputxins d’Arenys, s. d.).
Semblantment, l’any 1756 fra Jacint de Sarrià, des del convent de caputxins de Vilanova de Cubelles, incorporà el safrà en les píndoles preparades per al mal de cap: “Pren asíbar rentat, segons lo que pesa un ral de plata; rael de carbassa silvestre; de safrà un escrúpol; de mirra mitg escrúpol, mòlt amb subtil trituració, y mesclat molt bé, fes-ne píndolas ab such de cols, las que en castellà se diuen versas, y ne donaràs, tres o quatre, segons lo subjecte, a la nit quan se’n va a dormir, advertint que han de haver sopat a lo menos tres horas antes, y las donaràs de tres en tres nits, una vegada (BHC, De algunas herbas, s. f.)”. A l’article vinent us vull parlar, si Déu ho vol, sobre la vinya i els ceps i, és clar, de vi de taula…
Fra Valentí Serra de Manresa és arxiver dels caputxins
