Cultura
Roser Díaz
Fa poc ja vam publicar un article sobre la Casa Tosquella, un inquietant edifici modernista construït entre 1906 i 1909 per Eduard M. Balcells destinat a casa d’estiueig d’Antoni Tosquella i la seva família. La trobem ubicada en un triangle fet pels carrers Vallirana, Ballester i la ronda del General Mitre. Aquest escrit no es basa en el recull arquitectònic o artístic de la finca, ni tampoc en el seu lamentable estat, ni en la seva curiosa trajectòria, potser una de les més tristes d’una finca modernista dins la Barcelona actual. Passejant pel seu entorn, em van cridar l’atenció uns llavis de pedra, que sobresurten de la façana que dona al carrer Ballester.
Rebuscant dins la iconografia del Modernisme, vaig poder constatar que la figura de la boca o dels llavis és un tret rellevant dins de la literatura (recordem Rubèn Dario), però no és gaire comú dins de l’arquitectura. El Modernisme adopta moltes figures de la natura i del món mitològic, com ara nimfes, fades i flors. També incorpora alguns trets del misteriós món medieval, però defuig dels temes antropomòrfics per ells mateixos, si no tenen una referència fantàstica o misteriosa. Així que, encuriosida per aquests llavis de pedra, em vaig permetre la llibertat de crear la meva pròpia història, que a continuació us explico.
Llavis de pedra
Esquincen converses ocultes les meves mirades,
secrets dolços quan tot era part del millor món.
Ploren, amagades, aquelles tragèdies tan velles,
pels murs endinsats i secrets dels nostres racons.
Les pedres, rogenques de desig, ens contemplàvem,
gravàvem amb les gumies del cor tots aquells moments,
parlaven del futur com si fórem avis,
sense cura i enterrant en vida el nostre present.
I d’aquelles converses a mitges on els somnis manaven,
només queden les paraules buides que gronxa el vent.
I d’aquelles revetlles dels dies, d’aquelles vesprades,
pengen les teranyines fosques dels meus pensaments.
On tu eres com jo i jo com tu,
queden les cadenes de les abraçades,
presoneres del món que vetllava el nostre futur.
Viatjarem plegats, confiats, al país de les fades
buscant l’encanteri etern de l’amor segur.
T’estimava i els llavis parlaven amb petons suaus.
Les mans gronxàvem amb ànsia els plecs del teu cos.
Fonedissa l’ànima per tu esdevenia esclava
de la incertesa per la teva absència escrita amb dolors.
Paraules, que volia que sempre existissin,
que parlessin, quan jo ja no hi sigui, d’aquella passió.
Com un Déu esculpí l’ídol dels teus llavis de pedra
fent l’altar a la paret de la casa, a sota el balcó.
Jo no hi soc, tu no hi ets, ja res queda,
d’aquells temps on jo era tu i tu eres jo,
però sempre esculpits estaran aquells llavis de pedra,
perpetuant en el temps de la vida el nostre petó.