Cultura
Maria Àngels Viladot
El rostre de Montserrat Roig continua sent el d’una dona de quaranta-cinc anys. Les fotografies no en saben res, dels vuitanta que hauria complert aquest 13 de juny. Em costa imaginar-la vella. No pas perquè la vellesa li hagués d’escaure malament, sinó perquè la mort va fixar per sempre una imatge que el pensament s’entesta a preservar: els ulls vius, la cabellera castanya i aquella expressió entre irònica i inquisitiva de qui sembla disposada a qüestionar totes les certeses.
Només ens separaven cinc anys. Ella va néixer el 1946; jo, el 1951. Pertanyíem gairebé a la mateixa generació. Vam créixer sota l’ombra allargada del franquisme, en una Barcelona marcada per les ferides de la postguerra i per les esperances que més tard despertaria la democràcia. Però hi ha un punt en què els nostres camins es bifurquen: jo he viscut el temps que a ella li va faltar. He continuat caminant. He assistit a transformacions que no podia ni imaginar. Per això, quan rellegeixo els seus llibres, no hi retrobo només una gran escriptora, sinó una contemporània a qui la mort va impedir contemplar el món que jo sí que he arribat a veure.
Montserrat Roig va estudiar, va escriure i es va comprometre per combatre una dictadura que, per definició, perseguia les llibertats i la dissidència. En el nostre cas, l’absolutisme va sumar a la repressió política la prohibició de la llengua catalana. Ella, com jo, com moltes de nosaltres, va viure en un país on el català sobrevivia a les cases, a les converses familiars i als llibres que passaven d’amagatotis de mà en mà. Formava part d’un elenc de dones que van entendre que escriure també era resistir. Com Maria Aurèlia Capmany, Teresa Pàmies, Maria Mercè Marçal, Maria Antònia Oliver o Isabel-Clara Simó, va convertir la literatura en un espai de memòria, de compromís i de llibertat.
Però les etiquetes —antifranquista, feminista, catalanista— no expliquen del tot qui era. El que la distingia era la curiositat insubornable: la capacitat de desconfiar dels relats oficials i d’escoltar aquells que quedaven als marges. Aquesta mirada en recorre tota l’obra. A Ramona, adéu i El temps de les cireres hi ressonen la memòria familiar, la història de Barcelona i les contradiccions d’un país que intenta reinventar-se. A L’hora violeta, una de les novel·les fonamentals del feminisme català, les dones deixen de ser figures secundàries per ocupar el centre de la narració. I a Els catalans als camps nazis rescata les veus dels deportats oblidats i converteix la memòria en una exigència moral. Per a Roig, recordar no era mirar enrere amb nostàlgia: era una manera de fer justícia.
Quan va morir, el 1991, el món semblava entrar en una etapa nova. La Guerra Freda s’acabava, la Unió Soviètica s’esfondrava i Europa es preparava per a una arquitectura política inèdita. Barcelona ultimava els preparatius dels Jocs Olímpics. Molts creien que començava una era de progrés i estabilitat. Però la història és més tossuda del que imaginem.
Des d’aleshores han passat trenta-cinc anys. He vist acabar un segle i començar-ne un altre. He vist internet transformar la manera de llegir, d’escriure, d’informar-nos i de relacionar-nos. He viscut l’horror d’una pandèmia global. He vist tornar la guerra al cor d’Europa i, alhora, i com tornava a estendre’s per Gaza i per un Orient Mitjà atrapat, una vegada més, en l’espiral de la violència. Condemnat a una devastació que sembla perpetua. I he vist la por convertir-se en argument polític. Què hauria pensat, què hauria dit, Montserrat Roig, d’aquest temps accelerat, d’aquest temps que ens espolsa a la intempèrie de la incertesa? D’un món on la informació circula sense descans, però el passat s’esvaeix com si no hagués existit. No és que no el vulguem perdre de vista. És que, recordant, podem evitar caure dues vegades en el mateix forat.
Què hauria pensat d’unes xarxes socials que han convertit el lliure arbitri de l’opinió en una disputa permanent? D’unes tecnologies capaces de multiplicar el coneixement i, alhora, d’ampliar els riscos de manipulació, tergiversació, dependència i concentració del poder? Segurament no hauria acceptat res acríticament. Hauria fet allò que feia tan bé: formular preguntes incòmodes. Incomodar. Assenyalar amb el dit, amb noms i cognoms, la perversió i l’engany. I aquest combat intel·lectual no contradiu gens l’esperit constructiu i optimista que posava al servei dels altres. Perquè soc del parer que l’idealisme ens permet pensar i apel·lar a un món millor: amb constància, amb perseverança, amb el dia a dia.
Què hauria escrit sobre Ucraïna, Gaza o els nous conflictes que sacsegen el món? Sobre les migracions i les fronteres? Sobre les persones que continuen jugant-se la vida al mar buscant un futur millor? Què hauria dit davant l’auge de l’extrema dreta i la fragilitat creixent de les democràcies? Com hauria analitzat les noves formes de desigualtat i precarietat?
I aquí, a casa nostra, què hauria escrit sobre la llengua catalana? Sobre la dificultat de preservar-la en una societat globalitzada? Sobre una cultura que, de vegades, corre el risc de convertir-se en entreteniment i oblidar la funció punxant del pensament crític?
No ho sabem. Però tinc la impressió que molts dels interrogants que la preocupaven continuen sent els nostres. Canvien les tecnologies, els llenguatges i les formes del poder, però continuem discutint sobre la identitat (individual i social), la llibertat, la desigualtat, els drets de les dones, la memòria històrica i la veritat. Les qüestions essencials persisteixen; només canvien de forma.
Potser per això la seva absència continua colpint-nos. Perquè no només enyorem l’escriptora que va ser. També enyorem els llibres que no ha escrit. Els articles que no ha publicat. Les entrevistes que no ha fet. Les interpel·lacions capcioses que no ha arribat a fer. N’enyorem la intel·ligència aguda i esmolada, que ens hauria ajudat a interpretar aquest temps convuls. Quan penso en el món que no ha arribat a veure, tinc la sensació que d’antuvi ja n’havia intuït algunes de les derives. No pas perquè fos una profeta, sinó perquè entenia els mecanismes profunds de la societat. Sabia que la memòria és fràgil. Que la democràcia no és irreversible. Que la cultura no és un luxe ni un ornament, sinó el lloc on una societat es pensa a si mateixa i examina les seves conviccions. Que els drets mai no estan garantits per sempre. Que l’oblit sempre espera una oportunitat.
Malgrat aquella imatge que la mort va fixar per sempre al meu cap, com un arbre de fulla perenne, amb la cabellera castanya i el rostre bonic, m’agrada imaginar-la amb vuitanta anys. Envellida. Arrugada. No pas com una estàtua en un cementiri ni com una figura venerable, sinó com una dona incòmoda; incomodada i inconformista. Teclejant, a cops indignada, articles que provocarien discussions. Fent preguntes impertinents. Desmuntant simplificacions i estereotips. Sacsejant-nos. Recordant-nos que darrere de cada titular hi ha vides concretes. Que darrere de cada consigna hi ha històries complexes. Que el primer deure d’un ciutadà és resistir la temptació de deixar de pensar.
I per això, avui, som nosaltres qui ens quedem amb un interrogant gegantí que ens omple les mans sense resposta. Què hauria escrit Montserrat Roig sobre el món d’avui?
No en tenim la veu. Però encara tenim les preguntes. I potser és aquí, en aquesta herència de lucidesa i rebel·lia, on la seva presència continua més viva que mai.
Aquest text va ser publicat inicialment a La Independent.
