9.4 C
Sant Gervasi
| Dijous 21 de gener de 2021 |

El Jardí dels Tarongers

Després de 50 anys d'inactivitat vol tornar a ser un escenari de referència de la música a la ciutat de Barcelona

Explorant El Jardí

M.Josep Tort

Situat al barri de Pedralbes, al carrer de la Ràbida número 5, el Jardí dels Tarongers, també anomenat com la torre Bartomeu, ha tornat a renéixer de les cendres. Després de 50 anys d’inactivitat vol tornar a ser un escenari de referència de la música a la ciutat de Barcelona. La torre, envoltada d’uns jardins molt singulars, constitueix el marc excepcional per a la celebració de concerts a l’aire lliure.

Una mica d’història

Josep Bartomeu (1888-1980), enginyer, empresari i mecenes, va adquirir la finca l’any 1942 i confià la rehabilitació a l’arquitecte Josep Maria Martino que havia fet un seguit de projectes força rellevants, inspirats en el Noucentisme i el Racionalisme.

L’esclat de la Guerra Civil havia paralitzat l’activitat cultural de la ciutat. L’eufòria viscuda durant la República es va esvair i la repressió franquista, abolint el dret de reunió, va obstruir qualsevol iniciativa, excepte les trobades de música i dansa, que eren minuciosament vigilades pel règim. En aquest context, Bartomeu va obrir les portes de casa a la dinamització musical donant cabuda a totes les estètiques de la música clàssica. El Jardí dels Tarongers durant una dècada (1948-1958) es convertí en un espai d’intensa activitat artística que deixà enrere aquells anys de foscor.

El 1958, Bartomeu decideix posar punt final als concerts. A la seva mort, l’any 1980, el Jardí dels Tarongers passa a mans de la Generalitat i es constitueix com a Centre d’Estudis i Documentació Musical. El 2014 el Consell Català de la Música i els Amics del Jardí dels Tarongers recuperen l’esperit de Bartomeu i engeguen una programació estable de concerts i espectacles musicals per promocionar joves talents, intèrprets i compositors.

El jardí

El projecte arquitectònic del Jardí dels Tarongers va estar condicionat pel corrent Noucentista del moment, que volia modernitzar els jardins a partir d’un ideari propi. Bartomeu volia un jardí una mica assilvestrat com els jardins romàntics, però el resultat final va esdevenir perfectament mesurat i ordenat. No es va deixar res a l’atzar.

Per salvar el fort pendent del terreny, situat al vessant sud de la serra de Collserola, es van construir dos nivells de terrasses, connectades per escales de terra cuita a les dues plantes de la casa. El conjunt d’escalinates i balustrades de cada nivell va propiciar una harmonia entre l’edifici i l’entorn.

Jardí dels Tarongers
© M.Josep Tort

Assessorat pels paisatgistes Mirambell i Rubió i Tudurí, es van preservar les espècies existents com l’eucaliptus (va ser abatut per un llamp el 1953. Bartomeu va encarregar a Martí Sabé que n’esculpís la soca per eternitzar l’arbre), l’om que presidia la gran esplanada de gespa on es feien els concerts i els arbres fruiters com els tarongers, que van donar el nom a la finca. Potser Bartomeu volia embolcallar els concerts amb l’intens perfum de la bonica flor del taronger.           

El jardí era molt més gran, s’estenia fins al carrer Panamà. Tenia un sistema d’aprofitament de l’aigua inspirat en la cultura àrab. L’aigua que sobreeixia dels dipòsits reguladors feia brollar els sortidors que s’estenien arreu del jardí.

La principal singularitat del Jardí dels Tarongers és el munt d’escultures i peces decoratives que conté. L’esperit de mecenatge artístic d’en Bartomeu el va empènyer a decorar el jardí i també la casa amb multitud de figures que va encarregar a diferents escultors i ceramistes de renom. La utilització de la terra cuita com a element de connexió amb l’arquitectura popular és molt present i cada racó del jardí està rigorosament pensat i estudiat i té una significació única que el fa excepcional.

Jardí dels Tarongers
© M.Josep Tort

La vegetació

El tret més destacable de la vegetació del Jardí dels Tarongers n’és el caràcter eminentment mediterrani: els pins pinyoners, els pins blancs i els xiprers sovintegen arreu.

En entrar a la casa Bartomeu, se’ns descobreix una esplanada pràcticament diàfana, el Pla de l’Om, limitada per conjunts de xiprers, pins blancs, pins de Canàries, un cedre, una alzina destacable i dos pitòspors situats al mig del pla. A la façana sud, s’hi albira una raconada assilvestrada amb pitòspors i llorers i unes escales que condueixen a l’entrada principal de l’edifici, situada en una terrassa perimetral, guarnida amb testos florits.

Sobre el Pla de l’Om se situa la piscina presidida per una bonica escultura de tall clàssic, L’home del peix, i en un extrem del jardí s’hi eleva una petita glorieta, amb una cúpula decorada amb una franja de petxines, símbol de Sarrià. Al costat, un vell pi blanc s’inclina perillosament sobre aquesta bonica construcció. Alguns baladres acoloreixen l’indret amb la seva intensa floració i un arbre ampolla, d’origen australià, creix ufanós en un escocell a l’escala d’accés a la piscina.

Jardí dels Tarongers
© M.Josep Tort

La darrera terrassa enjardinada, que connecta amb la segona planta de l’edifici, ens mostra alguns exemplars icònics de la flora mediterrània. Dos grans pins pinyoners, un pi blanc i un grup d’ullastres acompanyen el conjunt d’escultures i peces decoratives de l’indret.

Picot garser gros

Enric Capdevila

Picot garser

El picot garser gros (Dendrocopos major) és un ocell resident i en expansió de la família dels pícids, marcadament forestal, que ocupa boscos densos de tot tipus, i a Barcelona es troba exclusivament a Collserola. Ocupa el mateix hàbitat que el picot verd (Picus viridis), del qual se’l diferencia perquè és més petit, pel color i perquè el picot verd prefereix terrenys més oberts. El picot garser gros és un ocell mitjà d’uns 23 cm de llarg i el plomatge del qual és blanc i negre, amb una taca vermella a la part inferior del ventre. Els mascles tenen també una taca vermella al clatell (la qual s’estén pel capell dels més joves) que actua com a senyal reflector quan l’ocell colpeja els arbres. Vola seguint una línia ondulada, tancant les ales de tant en tant. Quan arriba al tronc d’un arbre, clava les ungles a la fusta i s’aguanta amb la cua i els quatre dits de cada pota, distribuïts dos a dos a diferència de la majoria dels ocells. 

Amb el bec, potent, pot foradar qualsevol fusta i, amb la llarga llengua protràctil que té, arriba a capturar tot tipus de larves i insectes xilòfags. Amplia l’alimentació amb polls i ous, i a l’hivern, amb tot tipus de fruits. Així mateix, és capaç d’encaixar una pinya en un arbre, com una enclusa, per poder picar-la i obtenir-ne els pinyons petits. N’és molt característic el cant i també el soroll picant els arbres; cal distingir el repic que fa per foradar la fusta per fer el niu o alimentar-se del que fa per marcar territori i atreure les femelles, que és més ràpid i consecutiu. Hi ha dues espècies més de picot garser a Catalunya, però no es poden confondre amb el gros: el picot garser petit (Dryobates minor), de la mida d’un pardal, que és de bosc de ribera (es veu ocasionalment al Prat del Llobregat), i l’escàs picot garser mitjà (Leiopicus medius), que es troba exclusivament als boscos de roure pènol de la Vall d’Aran.

Dita: “Quan canta el pigot, la pluja és a prop”.

 

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.