La mirada política
Roger Rosich
Finalment ho va aconseguir. Sense fer res. Esperant. Tot fumant un puro. Quiet veient com tots es dirigien al penya-segat i s’hi tiraven. Sense esforços. Mariano Rajoy torna a ser ja president del Govern “amb” funcions.
I Ciutadans no té prou força per marcar condicionants, i no té prou clara la seva línia de centrisme liberal a l’europea. I el PSOE ha sabut fer-ho tan malament com ha pogut. Ni fent-ho expressament. I ja hi tornem a ser. Sense terceres eleccions, per sort, però de cap a un segon mandat Rajoy, després del seu inèdit “quinquenni”.
Vestits amb el mantell blanc de l’esquerra alternativa s’ha perdonat massa ràpid a Podem no haver-se abstingut a la investidura de Pedro Sánchez. Avui, el socialista defenestrat seria president d’un govern de canvi i progrés en minoria, marcat en tot moment per la política parlamentària al Congrés i per les pressions regeneradores de Ciutadans per la dreta i de Podem per l’esquerra. Va ser un greu error.
Enlloc d’això ens ve una etapa més d’estancament, amb un PSOE incapacitat per negociar ni pressionar en res, i amb un president que generalitza aquella opinió de “si un senyor així pot ser president del Govern…” que tan poc ajuda a la política en el seu conjunt. Deplorable.
Rajoy no s’ha mogut.
Rajoy no ha fet política.
I si l’ha fet sols ha estat de forma reactiva
o passiva, mai activa.
Mariano Rajoy ha fet bo a José Luis Rodríguez Zapatero en allò que significa “la política”, perquè potser Zapatero va cometre molts errors, però com a mínim es va mullar; va actuar políticament. Zapatero va fer la seva política, amb una empenta progressista socialdemòcrata que amb el temps tots aprendrem a valorar (fixin-se que ni el PP més recalcitrant al govern no ha tombat algunes de les mesures dels primers quatre anys de Zapatero a la Moncloa).
Rajoy no s’ha mogut. Rajoy no ha fet política. I si l’ha fet sols ha estat de forma reactiva o passiva, mai activa. Rajoy ha guanyat resistint, amb una resiliència ferotge. Erosionat, sí, però petri en les seves posicions. És el president de pedra.
Rajoy ha fet bo a Zapatero. Com el PSOE ranci dels barons ha fet bo a Pedro Sánchez. I com el “tardo-Rajoyisme” ha fet bo el bipartidisme, davant del tant comentat canvi de paradigma de la “nova política” que per uns mesos va fer creure a l’Espanya dels tertulians i dels sondejos que de dos grans partits es passaria a quatre empatats o inclús a sorprenents “sorpassos”.
Espanya no canvia tant ràpid. Espanya es mou lentament, com Rajoy. Per això Rajoy aguanta, i per això el PP és el gran partit de govern espanyol.
Roger Rosich és analista polític, 1400caracters.worpress.com
