Sarrià Blues
Aitor Romero Ortega
Quan vaig arribar a Madrid, ja fa més de deu anys, em va sorprendre molt l’admiració gairebé religiosa que molts joves escriptors madrilenys tenien per Francisco Umbral. Tot venint de Barcelona considerava Umbral com un escriptor feliçment ja superat que a les columnes dels grans diaris madrilenys havia posat tot el seu indubtable talent verbal al servei de focs d’artifici sintàctics i en fer-se el llest dient-la molt grossa, quan no fent servir directament l’art de l’insult a la manera del vell Quevedo.
Va tenir fins i tot una coneguda polèmica amb el nostre Juan Marsé que en va dir d’allò, d’aquella manera d’escriure d’Umbral, “prosa sonall”, com menystenint-la, com volent dir que darrere d’aquell lirisme banal no hi havia res, ni idees pròpies ni narració, només una retòrica de cartó pedra. Suposo que per això em va sorprendre tant que en alguns ambients de joves lletraferits madrilenys Umbral representés encara el mite de l’escriptor maudit (sobretot pels homes), com una mena de Bukowski barroc i castellà.
I en general, sense gaires matisos, això era el que jo opinava del gènere del columnisme en conjunt: una drecera on sempre s’imposa el que fa millor la gracieta i provoca el riure fàcil de tota la tribu. La proliferació del columnisme com a mitjà per guanyar-se la vida de molts escriptors a casa nostra em semblava de fet un dels motius principals pels quals no havíem desenvolupat un assagisme respectable com el d’altres de països europeus.
Suposo que amb els anys ha anat moderant aquesta opinió inicial, un pèl precipitada potser. En aquest camí vaig descobrir també el columnisme català, de to tan diferent del madrileny, on vaig trobar un terra fèrtil pels artesans de l’observació i una divertida lliga de veterans per escriptors exalcohòlics. Avui dia fins i tot llegeixo a Umbral amb cert delit. Em fa riure. Suposo que és perquè ara m’ho prenc gairebé tot de broma.
Darrerament vinc escoltant mentre escric un disc que Bumbury i Nacho Vegas van gravar plegats l’any 2006 i que es diu “El temps de les cireres”. Mateix títol que una de les novel·les més conegudes de Montserrat Roig, per cert. En una de les seves cançons, crec que en la que porta el mateix títol que l’àlbum, Bumbury ve a dir d’algunes coses que són “petits catecismes per a onanistes d’abadia”. Em sembla una bona definició del que podem esperar del columnisme, sens dubte el més episòdic dels gèneres literaris i jo diria que totalment allunyat del periodisme tot i compartir el mateix espai en diaris, revistes o webs, perquè aquí gairebé no hi han fets, només opinió gratuïta.
Tot i així amb els anys d’escriure i llegir un acaba adonant-se que hi ha cert espectre de la realitat, diguem-ne, certa longitud d’ona, que només pot ser captada amb fidelitat per una columna o per un diari íntim, que són ben bé el mateix. Tots els altres gèneres, de la poesia a la novel·la passant per l’assaig, s’estavellarien sense remei si intentessin fer alguna cosa d’aquests fets tan minsos i d’aquestes idees de tan curta volada.
En una altra cançó del mateix disc en Bunbury ens explica que “al final, per un home de món, és molt exòtic tornar a casa”. I ara se m’acut que per mi també és molt exòtic tornar a casa, tornar a Sarrià, gràcies a aquesta columna quinzenal, i escriure en català, una llengua meva en què dissortadament he escrit poc i he publicat menys. Parafrasejant a Tarradellas quan va tornar de l’exili, podríem dir que els columnistes es poden permetre tot menys el ridícul. Intentarem no fer-ho aquí tampoc.
