El Racó del Veïnat
Joan Ruiz
I si fóra el temps? I si ens deturéssim tan sols un breu instant inicial, carícia de migdia, per valorar tot aquest temps que ens transcorre per la pell. I si fórem conscients què és aquest temps, el nostre Temps, el de fer-lo propi, assaborir-lo i absorbir-lo.
Digueu, quan serà si no, el Temps? Aquest amb el que paguem la vida, aquest que invertim o destinem amb major o menor certesa. I si és ara quan, veiem en son clar, que en els fets quotidians no es duen a terme transaccions amb diners, termes monetaris abstractes, i que és amb la nostra pròpia vida i llur existència que adquirim béns materials i ‘paguem’ moments de joia intangibles.
Fer l’exercici hipotètic, tanmateix ver, d’aturar-nos a pensar en una caixera de supermercat treballant aquests dies, pel bé de la col·lectivitat, pel seu bé mateix de mantenir la pròpia existència. És en el treball més precari on tot això pren sentit, on tot l’ocult als ulls de la majoria dels mortals es retroba amb el trèmol so de la consciència. És només allà on s’entén el breu significat de poder destinar i compartir el temps en tot allò que intervé en la configuració de la nostra plenitud personal i col·lectiva en tant que éssers.
Vaguen aquests dies perquè fem reflexió interna i vegem i provem d’invertir sàviament els dies. I si només aquest temps de confinament esdevé útil per enriquir-nos i, simplement, fer-nos conscients i pensar en nosaltres. No ens sosté l’alè indivís de l’Eternitat ni tampoc el d’un futur predestinat. Prenem l’afecte, l’amor de l’ésser, siguem en l’Ara, en el moment, en el Present, allà on l’aigua que cau, com un riu de vida, de pau, d’amor infinit, incandescent, retrobem el Tot. En el fum s’esdevé la claredat, allí des d’on invoquem el fet inexorable que ‘tots hi serem al Port amb la Desconeguda’, decidim cridar en el vent: Vivim! Obrar, bé o malament, fatídicament, però que ens mogui el cor, la ment, la bona intenció que emergeix dins nostre. És en aquesta hora greu o bé camp d’oportunitats en abundància, que cal trencar amb les cadenes sufocants de la immediatesa i de la promesa emmetzinadora del ‘després’.
