Coneixem els ocells
Enric Capdevila
El xatrac becllarg (Thalasseus sandvicensis) és un ocell de la subfamília dels estèrnids (xatracs), dins de la família dels làrids (gavines). A primer cop d’ull, els xatracs es poden confondre amb les gavines pels colors blancs i l’hàbitat marí, però són més petits i són més bons pescadors. Tenen el bec, les ales i la cua més llargs i estrets. Això els fa ser voladors i pescadors més àgils. Tenen una tècnica de pesca molt especialitzada, similar a la del mascarell, ja que es llancen en picat per agafar, per sorpresa, els peixos que es troben prop de la superfície de l’aigua. També es distingeixen pel seu cant sorollós; en vol, emeten un kerrick molt típic, que grinyola i és audible a distància.
El xatrac becllarg és un ocell present tot l’any al litoral català, a diferència dels altres dos xatracs marins reproductors a Catalunya: el xatrac comú (Sterna hirundo) i el xatrac menut (Sternula albifrons), que són estivals.
El xatrac becllarg fa 41 cm de llargària i és lleugerament més gran que el comú i el menut, i amb la cua menys forcada. Té el plomatge blanc per sota i gris pàl·lid per sobre, i el capell negre amb una cresta marcada. Es caracteritza per tenir les potes curtes i negres, i un bec també negre, llarg, prim i amb la punta groga.
Crien en illetes a les llacunes litorals o a les zones marines, i fan un niu precari excavat en el sòl sorrenc, prop de la vegetació. Acostumen a fer colònies mixtes amb altres làrids i estèrnids. S’alimenten principalment de peixos de 9 a 15 cm, però complementen la dieta amb gambes, cucs i crustacis. La tècnica de pesca és un espectacle, patrullen volant sobre l’aigua, prop de la costa, fins que detecten una presa, aleshores s’aturen, abaixen el cap, pleguen les ales i es llancen en picat a l’aigua, com un míssil, des de 10 o 15 metres d’altitud, per sortir a la superfície amb la preuada presa.
Els xatracs estan inclosos com a fauna protegida al Catàleg de la Fauna Salvatge Amenaçada de Catalunya, i classificats com a espècies vulnerables, pel fet que s’està reduint la disponibilitat d’aliment al mar a conseqüència de la sobrepesca, així com la minva del peix descartat de la pesca d’arrossegament; també perquè les zones d’aiguamolls, on niuen els xatracs, estan en regressió i, per tant, en perill. Això implica un pla de conservació que protegeixi els llocs de nidificació, principalment les desembocadures de l’Ebre -on arriben a reproduir-se unes 2.000 parelles-, dels aiguamolls de l’Empordà i del Delta del Llobregat, però també del riu Besòs i del Tordera.
Dita: Gavina a la platja, mariner en terra.
