Gent del Barri
Marta Trius, Sergi Alemany
Elena Barraquer i Compte (Barcelona, 1954) és presidenta de la Fundació Elena Barraquer i oftalmòloga especialitzada en cirurgia de cataracta i trasplantament de còrnia a la Clínica Barraquer, que va fundar el seu avi Ignasi Barraquer i Barraquer. Concedeix l’entrevista a El Jardí a la botiga solidària que té la fundació (Elena’s Shop) al carrer Calaf número 3, a tocar de la clínica, al barri de Galvany. De fet, ella va néixer dins la clínica. Una vida lligada a aquest centre mundialment famós, amb el parèntesi d’haver marxat a viure a l’estranger amb 23 anys i haver tornat gairebé a la cinquantena al barri.
On estem?
Al magatzem de medicines de la Fundació Elena Barraquer. Quan marxem d’expedició a països en vies de desenvolupament per operar de cataractes, hi ha hospitals on no tenen cap material.
Material bàsic per operar?
Ja no parlo de lents intraoculars ni dels instruments per operar. De vegades, no tenen ni gasses.
L’Àfrica?
Principalment. Quan hi arribem, el primer és trobar camilles i cadires per poder operar, i després taules o estanteries per dipositar tot el material de lents que farem servir. No podem perdre temps obrint i tancant maletes, així que el primer dia ho deixem tot col·locat. El Salvador també és un país pobre on operem.
“Els països ens escullen per anar a operar de cataractes”
Com decidiu els països on viatjar?
Gairebé sempre els països ens escullen a nosaltres. Tot va començar l’octubre del 2004 al Senegal, quan l’oenagé SOS Infància Solidària em va oferir com a oftalmòloga anar a revisar la vista de nens i nenes i mestres d’escola.
Quantes operacions es poden fer en una expedició?
Si som dos cirurgians, fem unes 500 operacions de cataractes en sis dies. És una mitjana al voltant de les 90 operacions diàries, amb una pausa de vint minuts per dinar i continuar. A diferència de Barcelona, allà si cal m’aixeco a buscar pacients corrent per no perdre temps i no acabar a la una de la matinada (riu).
“Fem unes 500 operacions d’ulls en sis dies”
Com s’opera a la Barraquer?
A la clínica tenim un sistema molt còmode que fa que no ens haguem d’aixecar entre pacient i pacient. Els oftalmòlegs estem asseguts en una cadira, ens arriba el pacient en una camilla i directament el col·loquen davant nostre. Canvi de guants, i el següent. En el meu cas faig unes sis operacions per hora si són cataractes normals sense complicacions.
Un quiròfan es pot improvitzar a qualsevol lloc.
Tenim la sort que tota la cirurgia que fem a l’Àfrica, no a Espanya, es pot fer amb anestèsia local. Per tant, no necessites carro d’anestesia ni sala de reanimació. T’estalvies tot allò que va implícit a una anestèsia general, i això ens facilita molt els viatges.
Com són les operacions a l’Àfrica?
A Catalunya és estrany operar a un pacient amb una cataracta blanca en un ull i una de negre en l’altre. És dels pitjors casos que et pots trobar. Aquest pacient ha de venir acompanyat de la mà perquè no veu res. A l’Àfrica, una de cada tres persones que operes presenta aquesta mirada.
“La fundació és la nineta dels meus ulls”
Què és una cataracta blanca?
Prova de posar-te un paper blanc al davant de l’ull i a veure què aconsegueixes veure. Si s’ha encès un llum i potser algunes ombres, però no veuràs res més. Quan operes a una persona d’una cataracta blanca, generes una cadena de beneficis en la família del pacient.
Hauries volgut fer abans els viatges per operar? Tenies 50 anys quan vas començar…
Crec que va arribar en el moment adequat. Tinc dos fills, que llavors tenien onze i tretze anys, i per tant ja em podia permetre marxar fora una setmana. A més, fins als 48 vaig estar vivint entre els Estats Units i Itàlia.
L’any 2017 la Fundació Barraquer talla amb les expedicions.
Quan mor el pare (Joaquim Barraquer), el patronat decideix que la dedicació s’enfocarà més cap a Catalunya. Però, escolta, aquí tenim una seguretat social on, d’acord que hi ha llista d’espera, però operen molt bé! A Moçambic tenen 36 milions d’habitants i no arriben als 20 oftalmòlegs, i alguns d’ells saben operar però la immensa majoria dels habitants del país no s’ho poden pagar. La gent amb possibilitats econòmiques sí que es ve a operar a Barcelona o se’n va a Portugal.
Crees la Fundació Elena Barraquer per continuar operant en aquests països.
És la nineta dels meus ulls. Quan vaig veure que això de les expedicions es disparava molt, vaig abandonar el patronat de la Fundació Barraquer i “tècnicament” també la codirecció adjunta de la clínica, que dirigeix el meu germà (Rafael I. Barraquer). No he aconseguit clonar-me, ni ho vull, així que necessitava temps per la fundació.
“No he aconseguit clonar-me, ni ho vull”
Tornar a la Fundació Barraquer està descartat?
Sí. Érem quatre homes i una dona. Les dones som pràctiques i els homes, no. El que estem fent aquí és ampliar el ventall de metges perquè d’aquí 10 o 15 anys jo sé que no podré fer tots aquests viatges per un tema físic, o que operaré molt menys.
Fa 67 anys vas néixer dins la Clínica Barraquer.
Sí. El meu avi la va obrir l’any 1941, just després de la guerra. Per construir-la, necessitaven cash i es van vendre una torre que tenien a l’Avinguda Pearson. Al pis de dalt van aprofitar per fer-s’hi un apartament, i quan els meus pares es van casar, en van fer un altre. Allà vaig néixer jo. Cada dia sortia i entrava per la porta de la clínica per anar a l’escola.
On vas anar a escola?
Al Jesús-Maria Sant Gervasi. I que bonica que és Barcelona! Com he pogut estar tants anys fora? El nostre barri és el millor de Barcelona. El bar, la tabaqueria, les botigues.. és una zona que es viu. M’encanta Sant Gervasi, tot i haver tingut un parèntesi molt llarg de la meva vida.
Confessa una de les coses que més t’agradava del barri.
M’encantava sortir de festa! (riu) La discoteca de moda es deia Metamorfosis, a la plaça Wagner, però també sortíem al Bocaccio, a Bacarrá… però a la Facultat de Medicina mai vaig tenir problemes de suspensos.
“M’encanta Sant Gervasi: el bar, la tabaqueria, les botigues…”
Camines molt.
Acostumo a fer uns 10 quilòmetres al dia i després els caps de setmana m’encanta caminar amb la meva gossa Nena. Anem fins a Collserola, al Turó de Can Pascual. Dins la ciutat, com que al Turó Parc no poden entrar els gossos camino fins a Can Ràbia, on antigament hi havia el camp de l’Espanyol. Tres migdies a la setmana també passejo amb la meva mare de 93 anys, i amb la meva tieta.
I els caps de setmana?
M’escapo un parell d’hores a la botiga de la fundació per col·locar coses. Em serveix per desconnectar i relaxar-me. Amb els beneficis de la tenda podem pagar els costos administratius de la fundació. Així els donants saben que els seus diners van a parar directament a operacions.
Com t’organitzes l’agenda?
No acostumo a marxar fora més d’una setmana. He refusat congressos per no deixar tirats als meus pacients d’aquí, que també me’ls estimo molt. No m’agrada omplir la consulta perquè fas esperar a la gent, i jo odio esperar.
Ets puntual a cada operació?
Crec que aconsegueixo fer tot el que faig perquè soc molt puntual. Si em trenques el meu ritme, em fastidia molt. Cada matí tinc la rutina de passejar la gossa amb la Tete, la directora de la fundació, i aprofitem per posar-nos al dia. Miro d’aprofitar cada segon del dia.
“L’ús de pantalles no provoca miopia”
Els mòbils són perillosos?
No crec que l’ús de pantalles en general agilitzi la progressió d’una miopia. És una cosa genètica, perquè sinó tots els americans serien miops. Una pantalla fa que ens oblidem de parpadejar, i aquesta falta de lubricació pot suposar més un ull sec. La solució és tan fàcil com aplicar-hi unes gotes.
Llàgrimes artificials.
Així és. L’ús de les pantalles no produeix miopia.
Hi haurà cinquena generació d’oftalmòlegs Barraquer?
Sí. El meu nebot està acabant l’especialitat. Els meus fills han tirat tots dos per la música.
I tu, no et jubiles amb 67 anys?
M’encanta la meva feina, i m’avorriria moltíssim sense fer res. Quan vegi que les meves capacitats mermen per l’edat, ho deixaré. No serà el dia que no pugui operar sis cataractes per hora, però sí quan no ho faci igual de bé. Llavors diré que ja els hi toca a uns altres.
