Cuina de convent
Fra Valentí Serra
En alguns dels treballs de recerca històrica que he anat publicant en aquests darrers anys, al descriure la vida quotidiana dels frares caputxins d’abans de l’exclaustració de 1835, ja he posat en relleu que els àpats conventuals realitzats en les diverses fraternitats caputxines establertes al Principat de Catalunya eren, quasi sempre, molt simples i de gran austeritat (a excepció de les menges efectuades en les grans solemnitats, que els frares en deien jocosament Gaudeamus, talment el ressò del cant d’entrada de les solemnitats litúrgiques: Gaudeamus omnes in Domino, diem festum celebrantes sub honore…). Els àpats dels frares eren un acte comunitari realitzat sempre en el refectori o refetor; un espai conventual molt auster en l’arquitectura caputxina però particularment acollidor, agombolat “amb unes parets confortables com una llesca de pa torrat fregada d’all”, per dir-ho amb uns mots de l’escriptor Josep Maria de Sagarra referits a l’antic refetor dels caputxins de Sarrià.
Habitualment els àpats fraterns tenien lloc en clima de silenci en el refectori mentre s’escoltava una lectura escaient de la Sagrada Escriptura, o bé sobre algun tema hagiogràfic a propòsit de la vida dels sants més eminents de l’orde franciscà, o àdhuc fragments seleccionats de les cròniques sobre la vida dels primers caputxins. Les taules del refetor es disposaven, o paraven, totalment despullades de tovalles, només amb atuells i plats de terrissa i amb coberts de fusta. Els coberts, però, no es van començar a utilitzar fins a l’any 1764, per disposició del ministre general de l’orde, ja que fins llavors els frares caputxins de Catalunya empraven només un ganivet, menjant habitualment amb les mans acompanyats de trossos de pa. Fins a la segona meitat del segle XVIII, segons consta en la documentació, els frares caputxins eren força matussers a l’hora dels àpats i, per aquest motiu, en els primers decennis de la vida caputxina a Catalunya foren donades un seguit d’instruccions força detallades d’urbanitat, com ara l’obligació de rentar-se les mans abans dels àpats i haver de menjar a poc a poc o, també, aquell conjunt d’indicacions sobre la manera correcta i uniforme de captenir-se a taula.
En els àpats, a més d’aigua, també se solia beure vi que, en les principals festes, els caputxins demanaven que fos vi felló, és a dir, un vi més fort ja que, segons un vell adagi català, “el peix, arròs i meló, volen el vi felló”, és a dir, demanen un vi amb una mica més de cos. Acompanya aquesta nota històrica un gravat que mostra la preparació de l’aiguardent extret de la brisa o premsat, i que és una beguda molt més potent i digestiva que el vi felló….
Fra Valentí Serra de Manresa és l’arxiver provincial dels caputxins de Catalunya
