Dilluns 22, abril 2024
13.4 C
Sant Gervasi
13.4 C
Sarrià
Publicitat

Els jardins de Rubió i Tudurí a Pedralbes, un homenatge a una figura clau en la jardineria

Nicolau Rubió i Tudurí va ser director de Parcs i Jardins de Barcelona durant vint anys

Publicat el [wpdts-custom start="post-created" format="j.n.Y G:i"]

Explorar El Jardí

M. Josep Tort

Situats al barri de Pedralbes, al carrer Sor Eulàlia d’Anzizu número 67, els jardins de Nicolau Rubió i Tudurí reten homenatge a aquest brillant arquitecte i paisatgista que va impulsar i dissenyar els fonaments de l’actual configuració d’àrees verdes de la ciutat de Barcelona.

Publicitat

Història

Nicolau Rubió i Tudurí (Maó 1891 – Barcelona 1981), arquitecte, urbanista i dissenyador de jardins, es va graduar a l’escola d’arquitectura de Barcelona l’any 1916. En paral·lel, va estudiar a l’escola d’art de Francesc Galí, que aglutinava un conjunt d’artistes i intel·lectuals atrets pel corrent noucentista del moment. Va ser deixeble del gran arquitecte i paisatgista parisenc Jean Claude Forestier i va impartir classes d’arquitectura de jardins a l’Escola Superior de Bells Oficis. L’any 1917 el van nomenar director de Parcs i Jardins de Barcelona, càrrec que va exercir durant vint anys.

Publicitat

Durant la Guerra Civil es va exiliar a París, on es va casar l’any 1942 amb Montserrat Pla. Va ser un dels introductors a Espanya del pensament de Le Corbusier i de Walter Gropius, fundador de l’escola Bauhaus i, també, un apassionat de l’Àfrica, on va fer sis viatges. Enamorat de la Mediterrània, els seus jardins conreen l’eclectisme, un moviment que crea noves propostes a partir de teories, pensaments i estils existents. Va combinar elements del jardí hispano-àrab, el jardí renaixentista, italià o el barroc francès.

Sota la influència dels jardiners anglesos, creadors del paisatgisme, Rubió trenca amb la rigidesa i simetria dels jardins clàssics i dona protagonisme a la natura. Formula un nou estil de paisatge mediterrani en el qual tot sembla perfectament desordenat. L’any 1918 construeix els jardins de Santa Clotilde a Lloret de Mar pel marquès de Roviralta i, dos anys més tard, col·labora amb Forestier en la realització del Parc de Montjuïc.

A l’exposició Internacional de l’any 1929, crea els Jardins del Viver de Can Borni a Collserola, al Tibidabo per aclimatar plantes vingudes d’arreu del món i, l’any 1932, la Generalitat li encarrega un projecte de planificació del creixement urbà de Barcelona.

Els jardins a Barcelona

La jardineria ha existit sempre a les ciutats en forma de jardins privats, horts i  vivers, però l’espai verd públic no apareix fins després de la revolució industrial. A finals del segle XVII i principis del XVIII, els jardins de les classes benestants se situaven al voltant de la muralla de Barcelona. A l’inici de la industrialització la necessitat de mà d’obra als nuclis industrials omple la ciutat de treballadors. Les muralles de Barcelona s’enderroquen l’any 1854 per fer créixer la ciutat. La contaminació ambiental produïda per les fàbriques s’instal·la permanentment al cel barceloní, la sanitat es col·lapsa, i la ciutat es converteix en un lloc insalubre. La burgesia fuig de la ciutat i se’n va a la falda de Collserola, on construeix ostentoses mansions amb grans jardins, com és el cas de les finques de Can Sentmenat, la Torre Girona, Bellesguard, Vil·la Amèlia, la Torre Bertran, etc.

Jardins de Can Senmenat © Oscar Giralt / Ajuntament de Barcelona

El concepte de parc o verd públic apareix fruit de la necessitat d’oxigenar la ciutat i dotar-la d’espais més saludables d’esbarjo i lleure. El primer espai verd públic a Barcelona data del 1816. L’anomenat Jardí del General, situat en uns terrenys davant l’estació de França. L’any 1872, el consistori aprova un projecte per a construir el Parc de la Ciutadella de 30 hectàrees. L’autor, Josep Fontseré i Mestre, encapçala el projecte amb la frase “los jardines son a la ciudad, lo que los pulmones al cuerpo humano“.

A finals del segle XIX, Barcelona s’havia annexionat bona part dels municipis adjacents i, l’Ajuntament, es planteja la necessitat de fer un pla estratègic per a racionalitzar el creixement urbà. Es convoca un concurs (1905) que guanya el francès Léon Jaussely, que proposa la creació d’una xarxa d’àrees verdes a Barcelona. L’Ajuntament comença a comprar sòl i, l’arquitecte i paisatgista Nicolau Rubió i Tudurí, figura clau en la jardineria de Barcelona, aconsegueix un conjunt de terrenys per a convertir-los en parcs municipals i reserves de paisatge. Així, elabora un projecte d’ordenació dels futurs espais verds de Barcelona per dissenyar un model de ciutat més amable.

Els jardins dedicats a Nicolau Rubió i Tudurí

Amb una superfície d’unes 0,7 hectàrees, els jardins de Nicolau Rubió i Tudurí constitueixen un clar exemple de jardí paisatgista, en el qual, s’esborren els límits entre jardí i natura i a on sovintegen racons amagats. En entrar pel carrer Sor Eulàlia d’Anzizu, ja visualitzem el caràcter boscós d’aquest jardí frondós, on predominen arbres i arbusts típics de la flora mediterrània.

Entrada als jardins © M. Josep Tort

Una xarxa de camins de sauló mig laberíntics encerclen un seguit de grans parterres situats a diferents nivells que alberguen diversos tipus de vegetació. A l’entrada, s’estén una gran plaça amb un espai d’esbarjo infantil i, al costat, un gran parterre boscós amb un estrat arbustiu de pitòspors i algun margalló, i també alguns arbres com xiprers, ullastres, pins blancs, troanes i llorers.

Zona de joc infantil © M. Josep Tort

Alineats al costat del carrer, hi viu un conjunt de casuarines, uns arbres originaris d’Austràlia que tenen l’aparença de pins, però no ho són. Més enllà, s’albiren un conjunt de moreres esgrogueïdes per l’avanç de la tardor i, al costat, altres parterres de pitòspor i marfull i alguns arbres ornamentals com la xicranda, la troana i l’arbre de l’amor.

Jardins de Rubió i Tudurí © M. Josep Tort

Algunes palmeres, lledoners i joves pins pinyoners també hi són presents. A la cota més baixa del jardí, s’albira una petita àrea de drenatge que recrea un petit rierol amb còdols de riu amb una frondosa comunitat de falgueres. Al voltant s’enlairen alguns pins blancs destacables, lledoners i un pollancre remarcable.

El garrofer centenari

Davant mateix dels jardins, a l’altra banda del carrer, hi ha un vell garrofer que constitueix un excepcional testimoni del passat agrícola de l’indret. Té un tronc vell, retorçat, amb un gran esvoranc, però, la seva gran capçada és sorprenentment ufanosa.

El garrofer centenari a Pedralbes © M. Josep Tort
Publicitat

Subscriu-t'hi

Dona suport al periodisme cooperatiu i de proximitat



PDF per 35€ l'any
PDF + PAPER per 50 € l'any

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.