Opinió
Max Cahner, BComú
Viure a Sarrià-Sant Gervasi és un luxe. Més enllà dels espais verds, de la muntanya, del patrimoni i de la història dels nostres barris, els diversos indicadors socials, econòmics i demogràfics assenyalen que som el districte amb major renda per càpita, amb menor taxa d’atur, amb una esperança de vida superior a la mitjana i amb un percentatge de persones amb estudis universitaris gairebé 20 punts superior al global de la ciutat. Un luxe que també implica que establir-se a Sarrià-Sant Gervasi no està a l’abast de tothom, per culpa dels elevats preus de l’habitatge. Per fer-hi front, l’Ajuntament està impulsant projectes innovadors com Can 70 a Sarrià, el primer projecte d’habitatge cooperatiu sènior sobre sòl públic de tot Catalunya.
L’any passat, el mateix Jardí informava que viure a Sarrià-Sant Gervasi costava més del doble que a Nou Barris. En la mateixa línia, la darrera enquesta sociodemogràfica d’abans de la covid indicava que el preu mitjà de lloguer al districte és de 1.233 euros, mentre que el global de la ciutat és de 904 euros. Així, és difícil construir un projecte de vida al districte. Tot i que les competències en matèria d’habitatge són exclusives de la Generalitat, des de l’Ajuntament de Barcelona s’està portant a terme un ingent treball de reforç i ampliació dels recursos municipals existents, com els ajuts al lloguer i els ajuts per fer front als pagaments dels préstecs hipotecaris i creant nous plans i serveis innovadors, com la unitat antidesnonaments que atura el 93% dels desnonaments de famílies en situació de vulnerabilitat.
Per donar una resposta ràpida a les necessitats d’habitatge assequible l’Ajuntament també està establint aliances amb les entitats que treballen en l’àmbit de l’habitatge social i cooperatiu, actors que entenen l’habitatge com un bé d’ús i no com un bé d’inversió del qual lucrar-se. Aquesta modalitat permet als habitants gaudir de preus protegits i fer ús de l’habitatge al llarg de la seva vida, sense esdevenir-ne propietaris, però amb seguretat de no perdre l’habitatge, i participant en la presa de decisions i en la gestió dels espais comunitaris. És una fórmula que ha conegut nombroses d’experiències d’èxit als països nòrdics, com ara el model Andel a Copenhaguen, que ha servit d’exemple per a l’habitatge cooperatiu a Catalunya.
A Sarrià-Sant Gervasi, actualment existeixen projectes d’habitatge cooperatiu com Torrent Viu, que representa un nou model d’habitatge al barri de Sarrià també pel que fa a la construcció, amb criteris d’eficiència energètica. Un altre exemple emblemàtic és el projecte Can 70 que esdevindrà el primer habitatge cooperatiu sènior sobre sòl públic de tot Catalunya i comptarà amb 32 habitatges destinats a persones (la majoria dones) d’entre 55 i 70 anys, que busquen promoure un envelliment autònom i saludable, en companyia de persones conegudes.
L’any 2016, l’Ajuntament de Barcelona va publicar la primera licitació per adjudicar solars per a cooperatives d’habitatge. Ara, s’han posat a disposició del moviment cooperatiu a Barcelona una desena de solars per construir uns 250 habitatges. Un gran progrés, però sens dubte insuficient per fer front a l’emergència de l’habitatge que pateix la nostra ciutat. Per això cal recordar que fins que no disposem d’unes lleis que deixin de considerar l’habitatge com un bé de mercat i el reconeguin com un dret del conjunt de la ciutadania, tota política pública, tot i necessària, serà insuficient.
