8.2 C
Sant Gervasi
| Diumenge 05 de desembre de 2021 |
Publicitat

Dos roures bicentenaris s’amaguen a tocar de l’estació dels Ferrocarrils de les Planes

"L'indret és especialment curiós perquè està situat al mig d'un entramat viari, entre la línia dels FGC, la nacional 1462, el viaducte de la C-16 i altres accessos menors"

Publicitat
Publicitat

Explorar El Jardí

M. Josep Tort

El Parc Natural de Collserola s’alça al bell mig de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i constitueix un pulmó de primer ordre per a les poblacions veïnes. Les més de 8.000 hectàrees de boscos, prats, brolles i torrenteres configuren un preciós mosaic de paisatges de caràcter típicament mediterrani. La protecció d’aquest espai l’any 1987 i la posterior catalogació com a Parc Natural l’any 2010 ha permès preservar un conjunt d’arbres centenaris que testimonien la història del medi natural i la seva relació amb l’ocupació humana.

Actualment, el parc està constituït majoritàriament per bosc. Un 63% de masses forestals entapissen vessants, cims i fondalades, però a principis del segle XIX la imatge fotogràfica era ben diferent. La intensa activitat agrícola, amb més de 100 masies en actiu, va dibuixar un paisatge dominat per la vinya i els conreus de secà. El bosc, majoritàriament alzinar, se situava en petits indrets on l’orografia no permetia el cultiu.

En entrar al segle XX, s’inicia l’abandonament gradual de l’activitat agrícola i comença una creixent expansió urbanística que acabarà configurant l’actual fesomia del paisatge de la serra. La petjada humana es fa evident en la quantitat de restes arqueològiques i construccions que s’hi troben i també en els arbres centenaris que perviuen en aquests assentaments. Plantar un arbre al costat d’una masia, una font o un camí, o protegir-ne algun d’autòcton, ha estat una pràctica ancestral que constitueix un senyal inequívoc de l’amistat entre l’home i els arbres.

Roures bicentenaris a les Planes © M. Josep Tort

L’inventari d’arbres singulars del Parc Natural de Collserola conté 265 exemplars censats, als quals s’ha donat el nom de l’indret o el cognom de la propietat, el til·ler de can Catà, l’alzina de la Font Groga, etc. Aquests noms propis ens remeten a la història de l’ocupació humana i testimonien, tanmateix, una voluntat explícita de conservació per part dels seus propietaris.

De les 34 espècies diferents que apareixen en el catàleg, les més abundants en són els roures, les alzines i els pins (blancs i pinyoners), que sumen un conjunt de 122 exemplars autòctons censats (46 %). En segon lloc, els plàtans, els pollancres i els lledoners, amb 55 exemplars (20,7 %) i, en tercer lloc, xiprers, sureres, oliveres, til·lers i castanyers, amb un total de 31 exemplars (11,6 %). La resta (8,3 %) de les 22 espècies diferents inventariades comprenen arbres fruiters i ornamentals majoritàriament. 

Dos roures catalogats a les Planes

Es van catalogar l’any 2012 com arbres d’interès local. Els dos se situen molt a prop de l’estació de les Planes, a l’àrea del berenador de la Font de les Planes. Són una meravella per la seva bonica fesomia, corpulència i bon estat de conservació. Són roures cerrioides (Quercus cerrioide), una espècie híbrida entre el roure martinenc (Quercus pubescents) i el roure de fulla petita (Quercus faginea) que adopta característiques intermèdies. Va ser descobert pel botànic valencià A. C. Costa als obacs de la serra de Collserola. Viu al límit superior de la terra baixa mediterrània, en sòls calcaris o silicis i necessita un clima temperat, marítim i mitjanament humit (Masclans).

El roure del berenador del restaurant La Font de les Planes

El trobem al final del berenador, sobre una passera cimentada que deixa part de les arrels visibles. El tronc té un perímetre de 2,80 metres i s’eleva inclinat amb certa rotació, fins redreçar-se i dividir-se en dues grans branques que guanyen verticalitat. La capçada és força regular i mitjanament esponerosa. La data aproximada de naixement és de l’any 1812, per la qual cosa té més de dos-cents anys de vida.

Roures bicentenaris a les Planes © M. Josep Tort

El roure de la pista esportiva del berenador de les Planes

Està situat al costat d’una rampa esglaonada construïda amb troncs rodons, que condueix a una àrea recreativa tipus jardí forestal en el qual s’albiren singulars conjunts d’alzines, roures i grans pins pinyoners. El roure, també bicentenari, té un tronc molt robust de 3,20 metres de perímetre que es divideix en tres grans branques majestuoses. La capçada és força ufanosa i tendeix a caure pels extrems a causa del pes del brancatge.

Roures bicentenaris a les Planes © M. Josep Tort

Aquest indret és especialment curiós perquè està situat al mig d’un entramat viari, entre la línia dels FGC, la nacional 1462, el viaducte de la C-16 i altres accessos menors. Un espai on, malgrat el volum d’infraestructures construïdes, s’han protegit un nombre important d’arbres remarcables.

Roures bicentenaris a les Planes © M. Josep Tort

Rossinyol del Japó

Enric Capdevila

El rossinyol del Japó (Leiothrix lutea), malgrat el seu nom, és un ocell passeriforme originari de boscos d’altitud de l’Índia, el sud-est asiàtic i el sud de la Xina. És una espècie invasora que s’ha assentat als alzinars tancats i pinedes de Collserola, com la Rierada, arribant a més de 350 parelles, i s’ha desplaçat fins a alguns punts del Maresme. És un ocell petit que fa uns 15 cm de llargària, pesa entre 21 i 22 grams i té la cua forcada. Va començar a colonitzar aquests ambients a principis dels anys 90 amb individus escapats de col·leccions particulars, atès que s’emprava com a ocell ornamental pels seus colors brillants. El color general és d’un verd grisenc. La gorgera és groga, que esdevé taronja cap al pit i té zones grogues i taronja a les ales. El bec és d’un roig ataronjat i té una àrea blanquinosa del bec a l’ull; i té les potes de color carn. La femella és una mica menys acolorida que el mascle. Com a espècie invasora que està en expansió i resideix en els ambients més naturalitzats del parc, se li està fent un seguiment per controlar-la i erradicar-la si es confirma que és una amenaça per a les espècies autòctones. S’alimenta de fruits del bosc i insectes. És un ocell gregari de difícil observació: es pot localitzar pel seu cant, molt melodiós i semblant al del tallarol de casquet, i pel seu reclam aspre i sonor, que sembla que estigui empipat.

La dita: L’ocellet del bosc canta i vola sense repòs.

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.