Opinió
Miquel Saumell
Tres persones que tenim, respectivament, un, dos i tres fills majors d’edat ens fèiem una sèrie de preguntes. Quin ha de ser el paper dels pares quan els fills assoleixen la majoria d’edat? Se’ls ha d’esperonar a emancipar-se o és aconsellable retenir-los a casa uns quants anys més? Donant per fet que, per manca d’experiència, els fills emancipats cometran equivocacions, és positiu deixar-los fer, i que a partir de les seves equivocacions vagin aprenent com funciona el món? És normal que a trenta anys molts joves, cada dia més, encara visquin a casa dels pares?
Són preguntes que no tenen una resposta única, ja que dependrà de les circumstàncies personals de cadascú, sense ignorar que el problema de l’habitatge condiciona la decisió de marxar de casa. Així, si el sou mitjà es considera correcte, el preu dels pisos està pels núvols, i si el preu de l’habitatge és el que toca, llavors és el salari el que està molt desfasat. A Catalunya, l’oferta d’habitatge públic a preus raonables és pràcticament inexistent, i els governants que s’omplen la boca amb el problema de l’habitatge no fan res per pal·liar-lo. Des de la mort de Franco, ens han governat polítics de tots colors, i no han fet els deures. En aquest sentit, l’Ajuntament de Barcelona, amb quaranta anys de governs socialcomunistes (la dreta només ha governat quatre anys), és un exemple de pèssima gestió.
“L’Ajuntament de Barcelona, amb quaranta anys de governs socialcomunistes, és un exemple de pèssima gestió”
Els fills no tenen dret a viure a la mateixa ciutat on van néixer, ni tampoc al mateix barri. Fa uns anys, a Sarrià es va fer un debat públic sobre si viure al nostre barri és un luxe o un dret; recordo que alguns pretenien convèncer l’audiència que viure a Sarrià és un dret. No sé pas d’on ho han tret. Diguem-ho clar, el dret constitucional a l’habitatge no comporta el dret a viure en un barri determinat. A partir d’aquí, podríem discutir si això ens agrada o no, però aquest seria un altre debat.
“Algú em retraurà poca empatia amb la gent més jove”
Seria bo que els fills s’emancipessin dels pares a una edat raonable, com passa en països més evolucionats que el nostre. Això no vol dir que s’hagi d’ignorar que l’accés a la vida independent comporta el risc d’ensopegar, però de les ensopegades també se n’aprèn. Potser seria raonable que els fills s’emancipessin en acabar la universitat, a partir dels vint-i-pocs anys. Soc conscient que, dient aquestes coses, algú em retraurà poca empatia amb la gent més jove. És exactament el contrari. En descàrrec meu, li contestaria que la protecció exagerada dels fills majors d’edat, que tant sovinteja a la nostra societat, encara els dificultarà més l’aterratge a la vida adulta que tard o d’hora hauran d’afrontar.
