El Racó del Veïnat
Lluc Pedrero
Quan era petit i agafava la grip m’havia de quedar al llit. No podia anar a l’escola. Vist des d’avui, tot i que no és el mateix, no podem anar a treballar i ens hem de quedar a casa amb la nostra obligada quarantena domèstica.
Com que era un nen tenia ganes de jugar i que marxes la grip, com si la pogués deixar anar de les mans de seguida (un petit incís: per què diem que agafen la grip o el coronavirus quan és el virus qui ens agafa a nosaltres?). I em preguntava quan tornaria a veure als meus amics i podria tornar a córrer, potser perquè el virus no em tornés a agafar una altra vegada.
Si penso en aquest record un moment, ara que hi ha tanta incertesa, desconcert i reflexions filosòfiques arran del coronavirus, potser ens hauríem de cuidar una mica més aquests dies, sobretot als més petits com ho feia amb mi la meva mare quan estava malalt.
Els nens no poden anar a l’escola i tothom fa algun esforç per ajudar com pot. La fundació pare Manel, amb qui col·laboro, ha creat iniciatives boniques i educatives per fer a casa, gairebé tothom fa un exercici de reflexió compartida i el mínim moviment de cadascú ens genera una bonica imatge a dins nostre. Ara estem íntimament cosits en societat.
No és fàcil oblidar la realitat i l’adjectiu més viral aquests dies: virus. Per sort, de moment estem bé, cadascú amb les seves coses, jo llegint i la Sandra practicant nusos amb el macramé. Observo els seus dits, com varien els nusos, buscant una forma o una altra i com un nus genera una imatge bonica a simple vista. Tan de bo aquesta imatge ens surti igual de bé a tots i siguem més amables i una mica més savis després d’aquesta pandèmia.
