Opinió
Glòria Vilalta
Quan miro enrere i penso en el camí recorregut -que ja comença a ser un bon tros-, puc comptar moltes decisions que haurien canviat la situació actual. O potser no, potser hauria arribat on soc ara però per un altre camí. Soc de les que creu que d’alguna manera tenim un camí establert.
Potser el caminarem descalços i ens farem mal sovint, però el podrem sentir de ben endins. Potser el farem amb unes bones botes que ens protegiran, però que no ens permetran sentir. Potser el farem molt ràpidament i amb determinació, i arribarem al destí -si és que n’hi ha- i aleshores podrem descansar i gaudir de l’experiència d’haver-hi arribat. Potser el farem cavil·lant, mesurant cada pas, fent ziga-zaga. Potser el farem amb decisió clara però lentament, cuinat a foc lent.
Hi deu haver tantes maneres de fer un camí com persones hi ha al món. I potser no hi ha camí, caminante no hay camino, se hace camino al andar. Davant d’això, quan veig jovent mirant de decidir si estudiar o treballar, si aquesta professió o aquella altra, penso que li donem massa importància a una decisió que podem canviar en qualsevol moment. Perquè si, un cop en el camí, veiem que no és el nostre, que ens hem “equivocat”, més tard o més d’hora probablement farem un gir. Evidentment, això és fàcil veure-ho en perspectiva; en aquell moment, la decisió no és senzilla, com no ho és la de canvi de feina quan ja fa anys que caminem.
El que tinc clar és que tot el camí recorregut és un aprenentatge, sigui el nostre camí o no. Perquè fins i tot quan veiem o ens sembla que allò no era per a nosaltres, d’alguna manera ens ha ajudat a ser qui som ara o a agafar un camí que no hauríem escollit a la primera. Jo he estat molts anys buscant el meu camí. Ara sento que ja l’he trobat i a la vegada sé que els camins que m’hi han portat també han estat necessaris; o si més no, enriquidors.
En l’àmbit de la llar, el camí em fa pensar en l’àmbit general en el tipus de casa escollida. Totes són un aprenentatge. Totes hi són per alguna cosa, per alguna experiència, agradable o no. Fins i tot quan creiem que ens hem equivocat amb aquella casa perquè no és saludable, podem descobrir quin regal ens ha portat aquella situació.
La casa sempre és un reflex de nosaltres. La casa és la nostra aliada, és la nostra tercera pell. És un espai de vida que interactua amb nosaltres i, com tot, ens ajuda a créixer i a conèixer-nos si aconseguim mirar-la d’aquesta manera. Agraeixo la meva llar, l’actual i totes les anteriors. Agraeixo el camí escollit.
