Galvany – Turó Parc
Roser Díaz Martín
Tot just ara acabem l’any Puig i Cadafalch. El nostre barri conserva algunes de les seves obres més emblemàtiques, com la casa del Muley Afid al passeig de la Bonanova, però d’altres han quedat soterrades pels plans d’edificació i en el seu lloc avui hi trobem habitatges de luxe.
La casa Capella
Una d’elles és la coneguda com Casa Capella. La família Capella eren el que podríem dir uns visionaris. Gestionaven les posades i el servei de les diligències del camí Ral, a Esparreguera i Molins de Rei. Però l’any 1834 Francesc Capella va decidir construir ell mateix les diligències que utilitzava. Aviat altres empreses li van encarregar vehicles per portar viatgers. La segona generació va coincidir amb el naixement de l’automòbil i després van continuar vehicles amb carrosseria tancada per portar viatgers, podíem dir que en aquesta família va ser l’origen dels autocars de passatgers. Més endavant van agafar idees de l’estranger participant en fires, van obrir tallers més grans… Així fins a la dècada dels 90 del segle passat.
La Casa Capella estava situada al carrer de Sant Sebastià (avui conegut per Marià Cubí) a l’alçada del número 90 fent cantonada amb el carrer del Camp del Vidal. Era una casa modernista que Puig i Cadafalch va edificar sobre una casa anterior aixecada pocs anys abans. Cayo Capella, va construir l’any 1871 una casa d’una sola planta, que va ampliar l’any 1876. Però l’any 1902, un any després de construir la casa Muntades, Puig i Cadafalch va rebre de la família Capella l’encàrrec de la remodelació de la casa vella. Estem dintre el període de les grans cases unifamiliars de l’arquitecte. Per això projecta una casa Modernista, formada per dos blocs simètrics, amb coberta de dues aigües i un frontó central amb arquets correguts, com si fos romànic. Utilitza teules vidriades que relluïen i una xemeneia decorada. També té trets racionalistes buscant la simetria i l’ordre dels elements. Un jardí encisador vorejava la casa i aprofitant els pous d’aigua del subsòl s’omplien els llacs decoratius. Com va desaparèixer? No es coneix amb certesa, però sabem que formava part d’aquelles cases sacrificades en el moment de l’especulació dels anys 50 i 60. Ara com un fantasma, la seva imatge ha quedat atrapada en les postals de l’època.
La casa d’Eustaquio Polo
La família Polo és més coneguda pel nom del fill, Xavier Polo i Ribes. Lluitador actiu del catalanisme polític. Influït per Jordi Pujol i Vicens Vives, va refundar l’acadèmia de la Llengua Catalana. Ell va ser un dels inductors de la vaga de tramvies del 1951 i l’ideòleg del segrest de la Mare de Déu de Núria dins la campanya de “Volem bisbes catalans”. Els seus llibres ens transmeten la força d’un home incansable.
La casa d’Eustaquio Polo (navarrès d’origen, casat amb una catalana), s’aixecava a l’antic núm 149 del Passeig de Sant Gervasi; avui coincideix amb el número 55-57 del mateix carrer. Va ser edificada per Puig i Cadafalch l’any 1904. Encarada cap al passeig de Sant Gervasi, tenia dos pisos que s’amagaven sota una teulada a quatre pendents recoberta de teula vidriada. L’entrada tenia un petit porxo, sobre el que descansava una tribuna. Pertany a l’època blanca, on el racionalisme comença a influir a l’arquitecte que busca formes pràctiques i ordenades. No oblida la influència nòrdica i treballa amb finestres de tipus anglès o pinacles. També tenia el seu jardí on lluïen palmeres i plantes exòtiques que sortien dels testos recoberts amb trencadís.
D’ella només ens queden algunes imatges. La política on s’avantposaven els diners a la conservació del patrimoni la va enderrocar. Era l’any 1956. Avui trobem en el seu lloc un edifici de pisos.
Tant l’una com l’altra formen part de la base històrica del nostre barri. En elles convergien l’art i la gent d’aquells dies, on recolzen els fonaments del nostre record.
Viatge en el temps
Una nit a la casa Capella
A la nit vaig tenir un somni.
Tothom anava engalanat,
pels carrers els cavalls corrien,
duien homes ben plantats
Només algun automòbil
amb els llums de querosè,
ensordia la parròquia
que el seguia a tort i a dret.
I jo com una gran dama
entrava ventall amb mà,
pels graons d’aquella casa
plena de gent important.
Des del porxo modernista,
el carrer Sant Sebastià
semblava una serpentina
amb llumetes decorat.
Al menjador de la torre
darrera el ferro forjat,
s’enroscava una escala
feta amb un marbre molt blanc.
I jo era una senyora
de la Burgesia entrant,
i amb la il·lusió per parella
ballava sense parar.
Polítics, escriptors
artistes encisadors,
militars i governants,
cenetistes amagats.
Tots hi tenien cabuda
amb millor o pitjor rebuda
dins del palau elegant.
El Barri era un formiguer
de mercaders i burgesos,
de fàbriques i interessos
de nou-rics i de banquers.
Flotant com en mig d’un núvol,
les cases ja soterrades
reivindiquen amagades
el seu lloc en el paper.
I desperto i em conjuro
per aixecar aquell mur
que la història mal entesa
va enderrocar amb massa pressa
condemnant a la raó.
Venen l’art i la bellesa
sense escrúpols i amb fermesa
a qui fou millor postor.
Roser Díaz Martin
