Cuina de Convent
Fra Valentí Serra de Manresa
El cirerer (llat., Pru- nus avium) és un arbre que pot assolir una gran alçària. En canvi, el guinder (llat., Prunus cera- sus) —que produeix una fruita més àcida— és més baix. Els antics hortolans conventuals oferiren aquesta acurada descripció sobre el conreu del cirerer: “es un árbol de corteza lisa con la madera de color castaño, dura y resistente, muy apreciada para los trabajos de ebanistería. El cerezo debe abonarse copiosamente durante su juventud. La recolección debe efectuarse en el mismo lugar de producción, pero si las cerezas han de ser transportadas es conveniente recolectarlas ligeramente verdes. El cerezo es un árbol muy fructífero; las malas cosechas son debidas casi únicamente a los fríos tardíos y a las heladas” (La Huerta de San Francisco, 64).
Les cireres són una fruita molt sana i de fàcil digestió. Amb aquesta fruita, sigui amb cireres o amb guindes, s’han elaborat arreu d’Europa una gran varietat d’aiguardents, essent els més apreciats el maraschino i el Kirsch. Aquests licors estomacals, tan tradicionals, es començaren a fer a Dalmàcia amb una variant de la cirera amarga anomenada marasca i, després, també s’elaboraren a terres d’Itàlia i del Rhin. La gran experta en herbes remeieres i en medicina monàstica Santa Hildegarda de Bingen (†1179) escriví que l’ungüent de la cirera guinda és molt bo per a nombroses malalties de la pell (cf. S. Hildegardis abbatisae Opera omnia, Parisiis 1882, P. L. 197, cols. 1222-1223). A més, la cirera conté un alt contingut vitamínic i aporta ferro, sodi i magnesi a l’organisme, i també gaudeix alhora de notables propietats depuratives, car les cireres ajuden a millorar la circulació sanguínia, regulen la son i contribueixen a la relaxació. La infusió de la cua de les cireres beguda abans d’ingerir un bon grapat de cireres, en dejú, provoca l’eliminació de les toxines de l’organisme, especialment de l’àcid úric.
De la medicina popular de la goma del cirerer, i de la cua de les cireres, se’n prepara una poció que té accions molt benefactores per guarir la tos, bronquitis, anèmia i mal de coll, a més de contribuir a millorar les funcions cerebrals i a potenciar la memòria. Àdhuc, els antics frares empraren les cireres per a guarir el mal de pedra: “Les cireres fresques ablaneixen lo ventre y les seques restrenyen. La goma del cirerê[r] beguda ab vi cura la tos vella, dóna bon color al cos y aprima la vista. Les cireres begudes ab vi són bones pel mal de pedra” (BHC, Herbas y sas virtuts, f. 201). A l’article vinent us parlaré, si Déu vol de les nombroses varietats de la pruna.
Fra Valentí Serra de Manresa és arxiver dels Caputxins de Sarrià
