Gent del Barri
Sergi Alemany
Eva Garcia Chueca (Agramunt, Lleida) és jurista de professió especialitzada en drets humans, i des de fa un mes ocupa el càrrec d’adjunta de la Sindicatura de Greuges de Barcelona. Veïna de les Tres Torres des de fa onze anys, la seva feina ha estat sempre fer de pont entre els drets humans i les polítiques urbanes. Ho ha fet en municipis d’arreu del món, i això li ha permès conèixer moltes maneres de fer i extreure’n aprenentatges que ara vol portar a la ciutat. Ens citem a la sala de reunions de la Sindicatura un dia de febrer a primera hora del matí, abans que amb el nou síndic, David Bondia, es desplacin fins a la plaça Sant Jaume per tenir un primer contacte amb l’alcaldessa, Ada Colau. Aquesta també és la primera entrevista que concedeix la nova adjunta a la Sindicatura de Greuges de Barcelona, una institució que es troba físicament a la ronda Sant Pau, número 45, i que està connectada amb el Govern municipal.
Sindicatura, síndica o síndic?
El canvi de nomenclatura no és només per diferenciar-nos del Síndic de Greuges de Catalunya, sinó per posar en valor que la institució és possible gràcies al treball d’un equip de persones, i no d’una sola. Per tant, a partir d’ara, Sindicatura.
Una veïna de les Tres Torres treballant per a la ciutat.
Sempre he tingut una vocació social molt clara. Vinc d’una família molt humil d’Agramunt que es va dedicar a sobreviure i a garantir-nos uns estudis a mi i a la meva germana. Potser d’aquests orígens em ve la sensibilitat que tinc.
“Tenia molt clar que em volia dedicar als drets humans”
Vas estudiar Dret.
Sí, perquè crec en la justícia. Tenia molt clar que em volia dedicar als drets humans. Per començar, tothom ha de poder estudiar, independentment del seu origen socioeconòmic. A la Facultat hi havia els clàssics alumnes que estudiaven Dret per “guanyar diners.”
A quina edat arribes a Barcelona?
Amb 18. Em vaig instal·lar en una residència d’estudiants a l’Eixample abans de marxar a acabar els estudis a l’estranger. A la tornada vaig viure a la ronda Santa Pau, on casualment ara vinc cada matí per feina, i no em mudo a les Tres Torres fins fa onze anys, quan el meu company hereta una casa familiar.
De Sant Antoni a les Tres Torres.
Anar a viure a Sarrià – Sant Gervasi va suposar un canvi molt important per mi. La sensació és que les Tres Torres és un barri que queda una mica desconnectat de la Barcelona que jo havia conegut. Pel meu company, nascut a la Bonanova, l’impacte no va ser tan gran.
Teniu fills?
Tres. En aquest sentit, la meva experiència com a mare de família vivint a les Tres Torres és positiva. Valores viure en un barri més reposat i amb menys contaminació sonora. Vam fer l’aposta per l’escola pública i portem els fills l’Institut Escola Costa i Llobera.
“Les superilles són un primer espai físic que fan abandonar la necessitat d’anar a un parc”
La ciutat ha de ser més feminista?
Clarament. Calen apostes més fortes perquè la ciutat sigui més amable per la criança i les cures. Les superilles són un primer espai físic que fan abandonar la necessitat d’anar a un parc. Es tracta de pensar la ciutat a partir de la vida quotidiana de les persones, i la criança és un component fonamental, sobretot de les dones, i que cal tendir a repartir cada vegada més.
Us arriben moltes queixes de Sarrià – Sant Gervasi a la Sindicatura?
No gaires. Però no és el mateix parlar de les Tres Torres que fer-ho dels barris de muntanya, que són els que històricament han necessitat més polítiques públiques: comerç urbà, enllumenat, accés al transport públic… volem arribar a aquesta part alta del districte.
Com s’arribaran a resoldre els problemes de la muntanya?
Tenim la voluntat d’acostar més la Sindicatura a la ciutadania, i això passa per augmentar el nombre de visites a tots els barris de Barcelona. Trepitjant més carrer, detectarem més problemes de vulneració de drets. A banda, podem actuar d’ofici si la gent no utilitza el circuit de formular una queixa.
La tendència general és reunir-se amb les associacions de veïns?
Sí, però nosaltres veiem que també ens cal parlar amb veïns a títol individual, perquè no tothom s’implica en espais de participació organitzada. Ho posen de manifest molts estudis.
“Tenim la voluntat d’acostar més la sindicatura a la ciutadania”
Falta coneixement de la Sindicatura de Greuges de Barcelona?
Sí, sens dubte. Però també falten coneixements dels mateixos drets del ciutadà, i cal fer-los valdre. La gent ha de ser capaç de veure que hi ha un problema que l’afecta i que està vulnerat un o més d’un dels seus drets. En aquest sentit, sempre fa falta més pedagogia per apoderar les persones.
Començant per la llengua que es parla.
A la ciutat, no tothom parla català o castellà i cal ser capaços d’arribar a aquestes persones. Sovint hi ha col·lectius amb problemes d’accés al mercat del treball, discriminació racial, falta d’accés als serveis bàsics… Ens cal diversificar el tipus de col·lectius i queixes que arriben a la Sindicatura.
Quin és el perfil habitual?
La majoria és gent gran, i venen de manera presencial. El col·lectiu jove no ve a la Sindicatura. El perfil sociològic de les persones que interposen una queixa no és prou divers si pensem en les problemàtiques que existeixen a la ciutat.
Per exemple?
En clau de districte, a Sarrià – Sant Gervasi hi ha reivindicacions que tenen anys, com les dels joves, que no tenen espais per reunir-se i organitzar les seves activitats. És una pena, perquè hi ha barris com Sarrià amb una riquesa associativa dels joves molt interessant.
“A Barcelona tenim un problema molt important de bretxa digital”
Les xarxes socials hi poden ajudar?
Poden ser útils per arribar als joves, però amb la gent gran cal tenir en compte que a Barcelona tenim un problema molt important de bretxa digital. Després hi ha determinats col·lectius migrants a qui hem d’arribar sent al carrer. Creuant la ronda Sant Pau.
Tot és la mateixa ciutat: Barcelona
Per això no m’agrada parlar de drets humans en un sentit genèric, sinó de drets a la ciutat. Al final, a les ciutats és on es veu més clarament la vulneració d’uns drets reconeguts internacionalment i que s’encarnen a escala local. Hi ha prou oferta de llars d’infants al teu barri? Hi arriba el transport públic? Hi ha comerç de proximitat? El CAP té prou recursos per atendre’t?
M’apunto el concepte de ‘Dret a la ciutat.’
Fantàstic! És el fil conductor dels meus estudis, la meva recerca acadèmica i la praxi professional. És una aposta volguda i un recorregut pensat. Treballar perquè les injustícies del meu voltant no tinguin lloc en la societat barcelonina.
És un moment molt complicat a nivell de drets vulnerats?
És un moment de reptes multidimensionals, agreujats amb la pandèmia. Tenim problemes de dret a l’habitatge, una necessitat de reactivació econòmica del comerç, una important bretxa digital i un sector turístic per repensar-ne el model que volem. Tot això amb els Serveis Socials de la ciutat col·lapsats.
“Vivim un moment de moltes dificultats socials i en molts àmbits”
Una crisi de ciutat?
És un moment de moltes dificultats socials i en molts àmbits, però és aquí quan tens l’oportunitat d’innovar. És quan es veu de manera molt clara què no ha funcionat de les polítiques municipals. Tenim una bretxa d’oportunitat per incidir en la millora de l’administració pública.
Mirar-ho des d’una òptica positiva.
Sí, però també cal ser crítics. Hem de ser capaços de reforçar el seguiment que fem de les recomanacions que des de la Sindicatura s’emeten a l’Ajuntament. Impulsar un major diàleg institucional. No val limitar-se a fer informes proposant canvis. El seguiment serà una de les apostes d’aquest nou mandat.
“Barcelona té una qualitat de vida molt bona, però té coses a millorar”
Què és per tu Barcelona?
Una ciutat amb una qualitat de vida molt bona, sense res a envejar a Londres, París o Nova York, però que té coses a millorar. I per això estem aquí. Sempre m’ha interessat molt l’estranger, parlar altres llengües i conèixer altres maneres de fer, però ha arribat el moment de treballar per a la meva ciutat, i això em fa molt feliç.
