Opinió
Munsa Mompió, consellera portaveu de BComú a Sarrià-Sant Gervasi
En política l’ús de les paraules no és casual ni aleatori. L’entrevista en aquest mateix diari de la regidora del districte, Maria Eugènia Gay, no té pèrdua en l’ús de paraules sobre molts temes que, al cap i a la fi, defineixen el model de ciutat i de districte d’aquest nou govern, que sembla mirar més enrere que no pas endavant. I, fora de la casualitat, l’ús de la paraula «fracàs» en referència a les polítiques d’habitatge impulsades per Barcelona en Comú durant 8 anys és un fet especialment greu.
És greu perquè parlar de fracàs falseja la realitat. I ho és encara més perquè ho diu una representant política que parla molt de diàleg i convivència, però que sempre fa caure la crítica cap al mateix costat. Tothom sap que l’habitatge, amb Ada Colau com a alcaldessa i Lucía Martín com a regidora d’Habitatge, ha estat una prioritat. I què hem fet per garantir el dret a l’habitatge?
Durant 8 anys hem posat en marxa 7.000 habitatges públics, 4.000 que ja estan acabats i 3.000 que ho estaran en els pròxims anys. Quan vam arribar al 2015 només n’hi havia 7.500 a tota la ciutat. Per tant, en 8 anys hem fet el mateix que s’havia fet en tota la història de Barcelona, inclosos els 30 anys de mandat socialista. Tot i això, no ens hem quedat aquí. Gràcies a la unitat antidesnonaments que vam posar en marxa el 2016 hem atès 20.000 famílies i aturat 9 de cada 10 desnonaments a la ciutat. A més, hem imposat 2,5 M€ a grans tenidors per saltar-se la llei. Hem demostrat que l’administració podia fer molt més per defensar el dret a l’habitatge.
I tot això ho hem fet sabent que no seria una tasca fàcil, perquè l’Ajuntament és l’administració amb menys competències i menys recursos en matèria d’habitatge. I, conscients d’això, des del 2016 hem exigit la regulació dels lloguers i una llei per protegir el dret a l’habitatge. Què hauria passat a Barcelona si haguéssim regulat els lloguers fa 7 anys i no deixat créixer la bombolla? La realitat, malauradament, és que qui podia fer això era el Govern espanyol, i no pas l’Ajuntament.
Parlar, a més, de fracàs de les nostres polítiques quan el PSOE ha obstaculitzat la tramitació de la llei d’habitatge durant més de 2 anys, incomplint el compromís de regulació dels lloguers, i el PSC no ha fet mai cap mena de pressió perquè això passés, sembla més una broma que una declaració seriosa.
Quines són llavors les polítiques d’habitatge del PSC? Perquè en la mateixa entrevista s’obren moltes incògnites i poques certeses. El programa APROP, per exemple, és una acció prevista al Pla pel Dret a l’Habitatge 2016-2025 que nosaltres vam iniciar com a prova pilot el 2020. La resposta per defensar l’expropiació de l’anterior mandat i construir habitatge social a la Casa Buenos Aires, a Vallvidrera, tampoc sembla massa tranquil·litzadora. A més, la reavaluació de la mesura de reserva del 30% d’habitatge assequible, en contra del criteri d’entitats i moviments socials, sembla indicar una preferència més pels interessos d’uns pocs que no pas pels problemes de la majoria.
Sense dubte nosaltres hauríem volgut fer més del que hem fet. Tot i això, ens hem convertit en líders a l’Estat en parc públic d’habitatge. Per això no es pot parlar de fracàs de qui ha fet tot i més del que podia fer i ha ajudat a milers de persones a la ciutat. Han fracassat les lleis, que no han protegit a les persones, i ha fracassat qui no ha portat les seves competències fins al final per protegir el dret a l’habitatge.
