Opinió
Marta Trius
Són ja cinc les setmanes que portem confinats, cinc setmanes que a uns els han donat per a molt i a uns altres per a molt poc. Com sempre cadascun tria què fer i com suportar les circumstàncies de la seva vida i en aquests moments ens donem molt de compte que això és així.
Sembla que això s’allargarà encara més però cal ser optimista perquè hem recorregut ja el més tediós i comença a veure’s una mica de llum al final del túnel. Per a alguns la llum serà negre clar, per a altres gris i m’atreviria a dir que n’hi ha que fins i tot la veuen d’un blau intens. Ja s’ha confirmat que els nens podran començar a sortir de manera puntual a partir del 27 d’abril i això fa que els pares se sentin bastant alliberats per dos motius: el primer perquè els seus fills sortiran a veure un altre horitzó diferent de les 4 parets que porten veient des de fa 35 dies, i el segon perquè els mateixos pares tindran un respir fora i dins de la llar. Els debats es continuen succeint pertot arreu: les crítiques a la gestió del govern, els “chivatazos” dels veïns que no toleren que ningú se salti el confinament, les opinions sobre el control de la informació i la falta de llibertat que ara no sols és física sinó també virtual i/o digital.
Estem indignats amb el control al qual se’ns ha començat a sotmetre amb els mòbils, cadascun té la seva opinió sobre aquest tema i no tenim clar si l’excusa de vigilar els possibles contagiats de la covid-19 és tan sols això, una excusa, quan el que en realitat es pretén és saber qui incompleix la llei i se salta el confinament. Tal vegada siguin les dues coses, però sigui el que sigui ens continua semblant un horror. Comencen també a aparèixer comentaris i solucions perquè el pròxim estiu puguem gaudir de la platja: a Itàlia ja estan pensant en mampares de plexiglàs, i la idea de banyar-se per torns no sembla gens forassenyada. Més enllà que tot això se’ns antulli un món imaginari i irreal, la veritat és que sens dubte haurem de continuar mantenint el distanciament i caldrà buscar fórmules els menys incòmodes possible perquè així sigui. Hi ha molts dubtes sobre massa coses: què serà de l’economia, quins sectors seran els més perjudicats i com ho faran per a pal·liar la crisi, com serà la primera trobada entre amics i familiars, com afrontarem el fet de no poder donar-nos ni la mà per a saludar-nos quan l’abraçada i el petó era el més normal.
I l’eterna pregunta que ronda als caps de tots: fins quan no tornarem a ser el que érem, a la qual jo afegeixo: de debò volem tornar a ser el que érem? No hi ha dubte que anirem capejant el temporal com hem fet durant cinc setmanes, ens adaptarem (quin remei queda) tots a les noves circumstàncies i buscarem la manera de transmetre afecte, proximitat i amor malgrat el metre i mig, les mascaretes i els guants. Perquè, no ho oblidem, la sang que corre per les nostres venes és calenta i això no hi ha Coronavirus que ho esborri.
