Per accedir al contingut crea un compte gratuït
El Racó del Veïnat
Tuli Márquez
La veritat és que no sé gaire cosa dels primers temps de la mare com a farmacèutica, la Gloria de la Nogal Núñez, que tenia la botiga al carrer Saragossa, 133, i que va traspassar el passat divendres 7 de novembre. Sé que no ho volia ser i que l’avi la va obligar en aquells temps de disciplina paterna -i també materna-, ja que el país era ple de mares coratge, com ella.
Els meus pares, el Ton i la Glòria, venien de viure la guerra en bàndols diferents: els avis materns van venir de Madrid a Barcelona buscant la seva oportunitat, com també els avis paterns van venir de Vic, expulsats per ser republicans. L’abuelo Heliodoro tenia clar que l’hereva Glòria estudiaria una carrera, però res de fer de bibliotecària: farmacèutica, perquè la salut i el guariment eren un negoci pròsper quan la gent encara alternava el metge i el farmacèutic, buscant remeis casolans i l’experiència d’aquells que bellugaven en aquella primera línia del front de malalties que eren les farmàcies.
El país sortia de la postguerra i la mare es va llicenciar. L’avi va trobar la farmàcia del carrer Saragossa, que el meu pare compraria més endavant quan, un cop casats, va vendre una heretat de Vic. Mentre la vida se’ls estabilitzava, va arribar la canalla i la mare va fer de la farmàcia un lloc de trobada al barri del Farró -abans de saber que es deia així-. Sabíem que érem al Putxet gràcies a l’escriptora Mercè Rodoreda.
Amb la Transició va anar avall la vella botica amb el jardí i la palmera que la custodiava i se’n va construir una de nova dins l’edifici. El centre de trobada del 133 també es va convertir en un lloc de consol i d’amistat. I també de por i dolor: la mare va patir un total de nou atracaments durant els anys de l’heroïna dels vuitanta.
Sí, aquella condició laboral que va alliberar tantes dones se’ls va girar en contra quan es van convertir en una presa fàcil per als addictes d’aquella pandèmia. Però, com sol passar, l’endemà es pujava la reixa i tot tornava a rodar. Els clients, les receptes, les comandes, els líquids per a lentilles que fèiem a la rebotiga, les reposicions diàries, la recerca dels productes caducats curosament llistats…
Fins a la seva jubilació, quan es va afartar d’un negoci que anava perdent ànima per convertir-se en un simple lloc d’expedició de medicaments. “Els medicaments són per vendre, no per prendre”, recorda el pare que deia sovint la mare. Al final del camí, ens queda el seu exemple, la seva tenacitat, la joie de vivre d’aquells anys d’obrir-se pas, el seu progressisme i un munt de bones amistats. Al capdavall, les malalties que va combatre s’han anat posant, una darrera l’altra, esperant el moment de retre comptes. Als noranta-un anys ha marxat amb molta serenor. Descansa en pau, mare.
