Política
Enric Capdevila i Jesús Mestre
Un poema de Salvador Espriu va ser el primer protagonista de la trepidant xerrada que David Fernàndez va oferir en la 10ª edició del cicle ‘Reflexions a l’escola’, organitzat per la Fundació Collserola, aquest any dedicat a “el bé comú”. Clàudia Rius, periodista i cap de redacció de Núvol, en presentar a Fernàndez va recordar un tuit, una sola paraula, que en David havia fet el 9 de gener del 2016 davant l’imminent pacte de JxCat i la CUP, després del pas al costat d’Artur Mas: Indesinenter.
David Fernàndez —que el mateix matí del 9 de març havia fet una xerrada similar, a nois i noies de 2n de l’escola Frederic Mistral-Tècnic Eulàlia— va parlar sobre la llibertat, a partir d’aquestes propostes: Què és la llibertat? O què no és? I des de fa quan que ens ho preguntem? Altrament, quan ha costat cada llibertat concreta? Qui la fa cada dia? Qui se la carrega cada nit? Com la garantim i de què depèn que sobrevisqui cada dia? Intentarem respondre-ho i no perdre’ns. Enmig del 2020… i a les portes del confinament per la pandèmia del covid-19.
Indesinenter és el títol d’un poema d’Espriu que és una metàfora d’un gos que està sota la submissió d’un amo que el tracta molt malament, i que s’ha d’arriscar a actuar per ell mateix (reproduïm el poema al final de l’article). El mot indesinenter és un adverbi llatí que significa “sense aturar-se, incessantment, sense defallir.”
La llibertat és concreta, la tens o no. Però per aconseguir cada dret que enforteix la llibertat, hi ha una llarga història de lluita al darrere. Un exemple són l’Ayoub Aouaj i Abdel Hak Chakuor, joves que formen part de la Tancada per Drets de Girona, que reclamen una sortida digna per quan compleixen 18 anys, la DGAIA ja no els pot tutelar i aleshores es troben sols al carrer. La llibertat és la correlació entre la paraula i els fets, actuar en conseqüència. La llibertat no és possible si hi ha desigualtat. I cada cop n’hi ha més, més nords i suds, més centres i perifèries.
Ecodependència i capitalisme
Les persones vivim en societats cada cop més ecodependents i interdependents. L’Europa de després de la guerra del 1945 va esdevenir garant de drets i llibertats, però molts d’aquests drets ara estan amenaçats, retallats, i cal reconquerir-los. El capitalisme és invencible, però també és inviable. No té una sortida pacífica clara. No és sostenible, per la cobdícia de les elits: actualment, 84 persones tenen el 50% de la riquesa mundial. A Europa, el 45% de la població viu bé, el 35% és gent en estat de precarietat, i el 20% restant són persones excloses cronificades.
La defensa del més fort contra l’ètica i els drets i llibertats ve de lluny, és l’antagonisme que al món grec representaven Càl·licles i Sòcrates. La mercantilització de tot només es pot aturar amb resistència social. Si tot és diner, guany i benefici, res no té valor i tot té només preu. Tal com diu Jorge Riechmann a Una altra fi del món és possible, tota societat té dos tipus d’espavilats, els lladres i els tirans, i l’únic fre és la democràcia, la política de tots i l’ètica de la ciència. I avui l’extrema dreta està present als governs de tretze països europeus. Per Montserrat Roig la democràcia no s’aprèn al Parlament, sinó a casa (probablement a la cuina, segons Fernàndez). La seva frase, “Ser demòcrata no és una actitud política, és una actitud davant la vida”, està escrita a les parets de la nova seu del Memorial Democràtic, al costat de la de Joaquim Amat-Piniella, “Els camps devastats no són estèrils i jo, que callo entre silencis, parlaré.” Per Fernàndez, la democràcia no es construeix anant a votar cada quatre anys, sinó dia a dia, anant a les reunions de l’AMPA, tenint presència activa en els centres culturals i socials del barri, participant d’una cooperativa… Cal saber viure en els marges del capitalisme.
A La gran transformació (1944), de Karl Polanyi, hi ha una crítica del liberalisme econòmic que va portar al nazisme i als feixismes europeus d’entreguerres que, 65 anys després, encara és valida: “Vivim en una societat amb mercat, amb un intercanvi de mercaderies i serveis, lliure i oberta, o en una societat de mercat regulada només pels diners”.
No hem après res de l’anterior crisi
Hem d’usar la llibertat de pensar, i pensar vol dir dubtar. Samuel Beckett, a Catastrophe (1982), va publicar la frase “Ever tried. Ever failed. No matter. Try again. Fail again. Fail better”, que literalment vol dir “Ho vas intentar. Vas fracassar. És igual. Prova un altre cop. Fracassa un altre cop. Fracassa millor”. Tot i que la intenció original de Beckett era molt pessimista, hem de donar-li la volta: hem d’aprendre a fracassar més i millor. La llibertat és el plaer dels límits.
No hem après res de l’anterior crisi i, per David Fernàndez, l’escenari és pessimista, ja que el món és més ingovernable, té més desigualtats i és molt més complex. Aquesta precarietat només es pot superar aprenent a viure en comú, depenem del compromís col·lectiu; incrementar el comú i l’acció col·lectiva. Cal cuidar-nos mútuament. Contrasta l’esperit del 15M, amb ganes de viure i construir en comú, al de VOX, que vol culpabilitzar i eliminar una part de la població. No ho podem permetre, però viure és amollar aigua en un naufragi.
Tornem a Jorge Riechmann: “El canvi climàtic és el símptoma, però la malaltia és el capitalisme”. Hi ha indicis esperançadors: està emergint una joventut compromesa amb l’ecologisme i el feminisme, amb una visió crítica de com funciona el món. Però, per altra banda, a Silicon Valley ja es descompta l’economia del búnquer, el món va malament i anem a una distòpia total i nihilista. No hi ha cap revolució en marxa, només la de les elits; nosaltres no estem disposats a lluitar, a fer-hi front, pel que ens suposa personalment, no és culturalment viable. Ha arribat el moment del capitalisme zombi (segons Anton Costa) o suïcida (Miquel Puig). L’escenari ideal del neoliberalisme és com un aeroport –un no-lloc carregat d’individualisme, consumisme, seguretat, impostos baixos i estandardització–, on cadascú té el seu bitllet i hi impera un individualisme radical. O el de Martin Shkreli, l’home més avariciós del món (ara a presó), que es va fer d’or comprant uns medicaments insubstituïbles contra el càncer i la sida i multiplicant-ne per 300 el preu. Es va defensar dient que el que feia “és legal i es diu capitalisme”, però la gent mor perquè no pot pagar el preu del medicament.
A la llibreria Documenta hi ha penjada la frase “La millor lluita és la que es fa sense esperança” (associada al guerriller antifranquista Francesc Sabaté). Un exemple d’aquest tipus de lluita és el del poble kurd i la revolució de Rojava al Kurdistan siri, un sistema assembleari i feminista conegut com confederalisme comunal. Cal cercar la llibertat dels pobles i la igualtat entre les persones, amb respecte a l’alteritat. Però el capitalisme és antisobiranista. Fernàndez subscriu les frases d’Albert Camus, “Estimo massa el meu país per a ser nacionalista” i “Dels resistents serà l’última paraula”. Perquè una cosa és la identitat, tenir consciència d’on som, i podem ser de molts llocs —del poble, del país, del món—, i l’altre és ser nacionalista —disposat només a defensar la nació. Espanya és una nació fallida però té un Estat fort.
Dani Rodrik, professor de Harvard, va plantejar a La paradoxa de la globalització (2011) el seu famós trilema, on només es pot optar simultàniament a dos dels tres aspectes: la hiperglobalització econòmica, la sobirania nacional i la democràcia. Actualment s’opta per les dues primeres en detriment de la democràcia, per tant, és igual qui governi.
Arran d’una de les preguntes del públic que omplia l’auditori de l’escola Frederic Mistral – Tècnic Eulàlia, Fernàndez va voler diferenciar clarament democràcia i capitalisme. La democràcia és un sistema polític i el capitalisme és un sistema econòmic. Per tant, és una batalla política que cal articular des dels marges, no tot és economia (estat/mercat/societat). Simona Levi diu: “El mal triomfa, però el bé avança”. Ens volen indiferents i passius, però si tenim voluntat política i incidència democràtica es poden aconseguir fites. Treballar en lluites compartides i integrar agendes com la feminista, anticapitalista, racista… Cal aconseguir el cel per assalt? No, núvol a núvol.
Indesinenter
Homenatge al Dr. Jordi Rubió
Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
aquest trist
número de baratilli,
saldo al circ
de la mort,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.
Salvador Espriu
