13.7 C
Sant Gervasi
| Dimarts 26 d'octubre de 2021 |
Publicitat

Josep Laporte, el conseller que va definir el sistema sanitari català i la modernització de l’universitari

Investigador en farmacologia, va viure amb els seus cinc fills i la seva dona al carrer de Muntaner

Publicitat
Publicitat

Societat

Manuel Castellet

Ben vestit, amb ulleres, bigoti arreglat i corbatí: aquesta va ser la imatge de Josep Laporte, que sovint podíem trobar per Sant Gervasi. Un investigador en farmacologia que va deixar empremta en diverses universitats, en institucions acadèmiques i en el govern de Catalunya.

Nat a Reus el 18 de març de 1922 (la vigília del dia que seria el seu sant), el 1939 es va desplaçar a Barcelona per estudiar-hi Medicina; es va llicenciar (1945) i doctorar (1957) a la Universitat de Barcelona. Després de tres anys de formació en centres d’elit a Oxford i a Milà, treballà com a professor adjunt en el Departament de Farmacologia de la Universitat i guanyà una càtedra, l’any 1960 a la Universitat de Cadis (aleshores dependent de la de Sevilla), i el 1970 a la de València; aquell mateix any s’instal·là definitivament a Barcelona com a titular de la càtedra de Teràpia i Farmacologia clínica de la jove Universitat Autònoma de Barcelona. Durant aquest temps, no perdé mai el contacte amb Catalunya, focalitzat en dues ciutats: Reus, la seva ciutat natal, i Barcelona, a partir de l’estreta col·laboració amb el doctor Antoni Esteve, fins a convertir-se en el principal investigador dels seus laboratoris, que dirigí durant anys. L’extensa recerca i el desenvolupament de fàrmacs inclouen, entre altres camps, les accions farmacològiques de productes hemostàtics i antiinflamatoris i la terapèutica endocrinològica: va ser un especialista en el camp de les drogodependències.

Després de quatre anys de presidència de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears (1970-1974) i de quatre anys d’un rectorat memorable a la Universitat Autònoma de Barcelona (1976-1980), en uns anys de lluita d’estudiants i de professors (tant per la situació política del país com per la reivindicació de canvis en els estudis universitaris), a les primeres eleccions democràtiques al Parlament de Catalunya (1980) es va presentar com a independent a les llistes de Convergència i Unió. Jordi Pujol, que havia estat alumne de Laporte a la universitat, el va nomenar conseller de Sanitat. Durant vuit anys es va dedicar a definir, primer, i a implementar, després, el sistema sanitari català, que va anar acompanyat de la creació de l’Institut Català de la Salut, la construcció de nombrosos centres d’assistència primària, el pla comarcal d’hospitals i la primera campanya antitabac.

Josep Laporte © Diana Francitorra

L’any 1988, fou designat conseller d’Ensenyament, una conselleria que aleshores abastava des de la primària fins als ensenyaments universitaris. En aquest darrer camp, l’universitari, va impulsar la descentralització geogràfica de la universitat creant les universitats de Lleida, Girona i Rovira Virgili; però les universitats catalanes patien de la manca d’una conselleria pròpia. Laporte, en deixar Ensenyament l’any 1992, comandà el Comissionat per a Universitats i Recerca, càrrec recentment creat des del qual impulsà la modernització del sistema universitari català, amb la creació de la Universitat Pompeu Fabra i la Universitat Oberta de Catalunya.

Ideològicament, va passar de l’antifranquisme i el catalanisme, en la línia dels valors més republicans, a donar suport als moviments que volien una més gran autonomia per a Catalunya amb una menor dependència del govern espanyol i a l’independentisme, quan aquest encara era minoritari.

Laporte fou honorat per les màximes institucions acadèmiques del país. Ja hem parlat de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears, però també fou president de l’Onzè Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, celebrat a Reus el 1980, membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, que presidí de 1993 a 2002, i membre de l’Institut d’Estudis Catalans des de l’any 1978, institució que va presidir els darrers anys de la seva vida, del 2002 al 2005.

Rebé la Medalla d’Argent (1989) i la Medalla d’Or (1991) de la Fondation du Mérite Européen, el Premi d’Honor Jaume I de la Fundació Carulla (1996) i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1996), entre altres distincions.

Casat amb Maria Jesús Roselló i Pons, el matrimoni va viure, amb els seus cinc fills, al carrer de Muntaner cantonada Descartes. Home de paraula en el doble sentit: complidor d’allò en què s’hagués compromès i disposat sempre a dialogar sobre qualsevol tema, fent-se fort en les seves raonades opinions, però escoltant, i sovint acceptant, les dels altres. Semblava no tenir punts febles, sempre coherent amb el que deia i amb el que feia. Tanmateix, permetin-me citar dos punts febles simpàtics: el whisky que li agradava prendre’s abans d’un àpat i el televisor que l’acompanyava al seu despatx… per poder mirar els partits del Barça, club del qual ell era un seguidor incondicional.

Ja amb vuitanta anys, l’any 2002 accedí a la presidència de l’Institut d’Estudis Catalans i es fixà com objectiu la normalització d’un pressupost adequat per a la institució. En aquesta tasca, li arribà la mort el 15 de febrer de 2005, pocs minuts abans de presentar a l’Auditori de la Generalitat el primer informe sobre el canvi climàtic a Catalunya, dirigit per Josep Enric Llebot i gestionat per l’IEC durant els darrers quatre anys.

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.