20.3 C
Sant Gervasi
| Dimarts 21 de setembre de 2021 |
Publicitat

Maria Antònia Simó i Andreu, alpinista i escaladora

Va escalar i esquiar fins als 80 anys i va obrir una via per a moltes altres alpinistes i escaladores que han vingut després

Publicitat
Publicitat

Semblances 

Manuel Castellet

“Davant de la immensitat de les vistes panoràmiques, amb el seu vast horitzó, i la majestuositat del paisatge, amb la virginal natura vista des dels pics, m’esdevenia un intens sentiment de transcendència i, amb l’absència del vent, de profunda solitud, que em sumia en el silenci de l’espai infinit que m’envoltava, o quan, immersa en la simfonia de la forta remor del vent, m’excitava l’esperit vers un sentiment de resistència i superació.” Així descrivia l’alpinista i escaladora Maria Antònia Simó les seves sensacions en el món de la muntanya; unes sensacions que, de joveneta, ja havia experimentat en el camp de l’aeronàutica.

Va néixer a Barcelona, al primer pis del número 361 del carrer Aragó, el 22 de maig de 1915, filla de Maria Andreu i Baiget i d’Andreu Nin i Pérez, tots dos mestres de formació, que s’havien conegut a l’escola Horaciana, de la qual ell havia estat director i ella mestra. Tres anys després naixia el seu germà, Carles Albert, amb qui, a l’adolescència i a la primera joventut, van compartir una veritable passió per l’aviació.

L’any 1927, la mare es va casar amb Ismael Simó i Blanch, que va reconèixer com a propis els fills de la Maria i, alhora, els va donar el cognom. En endavant, la Maria Antònia seria la Maria Antònia Simó i Andreu. La família es va traslladar a viure a Sabadell, d’on era el pare. La mare va crear-hi una escola, amb l’esperit de l’Horaciana, amb molt bona acceptació, i el matrimoni tingué una nova filla, la Maria Eugènia. Fou durant aquests anys a Sabadell quan els dos germans van iniciar l’afició per l’aeronàutica, contemplant les avionetes que sobrevolaven la ciutat i acostant-se, sovint, a aquell primerenc aeròdrom de ca n’Oriac per veure-les evolucionar o aterrar.

Veure els avions, ballar sardanes, anar al cinema o baixar de tant en tant a Barcelona amb el tren de la línia ja electrificada de la Compañía de Ferrocarriles del Norte de España, per visitar les tietes eren les distraccions de la Maria Antònia. Però aquest panorama va canviar radicalment quan Ismael Simó va morir i la família va retornar a Barcelona l’any 1933, al domicili familiar del carrer d’Aragó.

Acabava de complir 18 anys i estudiava infermeria i el batxillerat, però tots els dies festius i part de les vacances els passava a l’aeròdrom Canudas, al Prat del Llobregat, amb el seu germà i altres amics. Allà va conèixer i va fer amistat amb Mari Pepa Colomer, que amb 17 anys va esdevenir la primera pilot catalana; en vols de prova o bé després de la revisió d’un avió, la Maria Antònia sovint volava amb ella, o amb el seu germà Carles, a vegades en vols sense motor. Participava, doncs, en l’activitat dels pioners de l’aviació catalana, amb persones tan decisives com Josep Canudas i Busquets, Josep Maria Carreras i Dexeus o la mateixa Mari Pepa Colomer. Fou allà que va coincidir amb Josep Vicenç Foix, elegantment vestit i molt aficionat a volar, i amb altres pilots que amb els anys esdevindrien professionals.

Passada la guerra, la seva vida fa un tomb inesperat: entra en contacte amb el món de la muntanya, un món que ella viurà amb la màxima intensitat tota la vida. Primer, excursions caminant, i immediatament l’escalada, especialment quan es fa sòcia del Centre Excursionista de Catalunya l’any 1942. És quan es crea el Centre Acadèmic d’Escalada (CADE), del qual serà membre activa durant més de 50 anys. En els innumerables cursets d’escalada que va impartir, va poder transmetre la seva experiència a nois i noies joves, que, així, s’iniciaven amb garanties en aquest esport, aleshores tan arriscat. La tècnica i les capacitats personals, tant físiques com de concentració, eren fonamentals, ja que dels anys 40 als 60 l’equipament era molt primitiu: espardenyes de cànem —que si plovia quedaves xop de peus, però no relliscaven— i cordes també de cànem —que si es mullaven, pesaven moltíssim i quedaven rígides, però aguantaven molt en cas d’una caiguda—. Res a veure amb el material d’ara, d’una gran diversitat i molta qualitat.

Els seus hàbitats naturals eren Montserrat —totes les agulles i totes les parets, en algunes havent-hi de dormir a mitja pujada, com a l’anomenada plaça de Catalunya de la paret de Sant Jeroni, a Montserrat, un petit replà al mig de la immensa paret —, el Pedraforca —on va aconseguir una famosa primera ascensió femenina— i, de mica en mica, el Pirineu, aleshores tan llunyà i desconegut. En tots aquests dominis ella hi té un bon nombre de primeres vies d’escalada obertes, que avui encara són conegudes i reconegudes amb el seu nom. Una afició, sobretot els primers anys, en què hi participaven molt poques dones, amb un ambient sòlid de companyonia. Posteriorment, els Alps francesos, suïssos i italians, l’Atlas marroquí…

L’any 1947 es va casar amb Agustí Jolis i Felisart, amant de la muntanya com ella, amb qui al cap d’un temps es traslladaren a viure al carrer de Dènia de Barcelona, entre Marià Cubí i Laforja. Amb els anys, la casa es va convertir en un cau d’escaladors. L’Agustí no era escalador, però va comprendre les aficions i va saber apreciar les qualitats d’ella en l’escalada. Amb ell, a partir de l’any 1950, van començar a publicar una sèrie de guies d’excursionisme i d’escalada, quinze en total, que no només actualitzaven les de Cèsar August Torres de començaments de segle, sinó que ells hi plasmaven tant els camins i vies d’escalada com la cultura, la memòria i la tradició dels llocs.

Maria Antònia Simó, que va esquiar i escalar fins els 80 anys, va morir el 3 d’agost de 2007, quatre anys després que el seu marit, i va ser reconeguda arreu on es valori l’alpinisme i l’escalada. Guardonada amb la Medalla al Mèrit de la Federació Espanyola d’Esports de Muntanya (1945), amb la Medalla de Forjadors de la Història Esportiva de Catalunya (1987) i amb la Medalla d’Honor de la Ciutat de Barcelona (2001), la seva vida esportiva va obrir una via per a moltes altres alpinistes i escaladores que han vingut després.

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.