Semblances
Manuel Castellet
És possible que per a algunes persones els cognoms Vicens Vives els recordin només l’editorial, especialitzada en llibres de text, que des de l’any 1961 porta aquest nom. Creada per l’esposa de Jaume Vicens Vives, Roser Rahola, l’empresa ha estat sempre, i segueix essent, familiar: la dona i els fills i filles (Pere, Anna, Albert, Roser i Adela).
L’origen d’aquesta editorial cal situar-lo a l’any 1941, quan el Tribunal de Responsabilidades Políticas va decretar per a Jaume Vicens Vives —un home d’una excel·lència intel·lectual molt destacada— la inhabilitació per a càrrecs directius i l’estranyament —el trasllat forçat— de Barcelona a Baeza (Jaén). Per sobreviure, l’investigador i professor que, abans de la guerra, estava cridat a assolir les cotes més altes, va crear l’any 1942 l’Editorial Teide, juntament amb el seu cunyat Frederic Rahola. La mort prematura de Vicens l’any 1960 va propiciar la creació de l’editorial Vicens Vives, en dividir-se l’Editorial Teide en dues branques diferenciades.
Però, Jaume Vicens Vives va ser un editor circumstancial. Nascut a Girona el 6 de juny de 1910 i format en aquesta ciutat a l’Instituto General y Técnico, l’any 1924, dos anys després de la mort del pare, va desplaçar-se amb la mare, Victòria Vives, un germà més gran i una germana de només un any, a Barcelona. El 1926, Victòria Vives es va tornar a casar, i l’any següent Jaume va abandonar la llar familiar i es va instal·lar en una dispesa, treballant de comptable en uns grans magatzems. Aquella tardor, va iniciar a la Universitat de Barcelona els estudis de la llicenciatura d’Història, que va finalitzar tres anys després amb la qualificació global de matrícula d’honor. Fou en aquests anys que es «va manifestar la seva personalitat magnètica, capaç d’engrescar, de dirigir, de liderar i de portar la gent cap a causes comunes», en paraules de l’historiador, també gironí, Joaquim Nadal.
La seva gran aportació a la historiografia catalana i espanyola, a part dels seus article i llibres, fou conceptual. S’inicià ja, durant els anys trenta, amb la tesi doctoral Ferran II i la ciutat de Barcelona (1459-1516) i amb la nova visió que va plantejar sobre la revolució dels remences. Calia repassar la història a partir de les dades, no dels sentiments, i lligar els esdeveniments històrics o polítics amb el marc geogràfic on van succeir. La seva proposta transformadora va ser pionera a Catalunya i a Espanya: va constituir el trànsit de la historiografia vocacional a una de professional per mitjà de la formació acadèmica.
Però el gran Vicens Vives apareix després de superar les adversitats de la Guerra Civil i de la primera postguerra. No només s’ha de valorar la seva impressionant obra com a investigador, sinó que també cal considerar la seva enorme capacitat d’organització, de generar iniciatives historiogràfiques, cíviques i polítiques, de despertar vocacions i de crear una escola. Ell va ser qui, amb més tenacitat i eficàcia, va propugnar i practicar la necessitat d’obrir-se als nous corrents universals i acabar amb l’autarquia cultural i científica. Cal recordar que tot això ho va fer en unes circumstàncies tan difícils com les dels anys quaranta i cinquanta del segle passat.
Incorporat, l’any 1948, a la Universitat de Barcelona com a catedràtic d’Història Universal Moderna i Contemporània, després d’un any a la Universitat de Saragossa, inicia una etapa de plenitud, tant investigadora com docent. L’any següent, va començar a editar la revista Estudios de Historia Moderna i, quatre anys més tard, l’Índice Histórico Español, instruments imprescindibles per al treball dels historiadors, que encara es continuen publicant.
De les múltiples publicacions de Vicens Vives, durant els anys cinquanta, convé destacar-ne quatre: Aproximación a la Historia de España (1952), Notícia de Catalunya (1954) —la primera obra de la postguerra editada legalment en català que reflexionava sobre la catalanitat—, (ambdues ampliades l’any 1960), la direcció de l’obra col·lectiva Historia Social y Económica de España y América (1957) i Industrials i polítics (1958), una obra cabdal que legitimava assajar un cop més, en ple franquisme, el protagonisme polític que havia tingut la burgesia catalana en la modernització de l’Estat espanyol el segle XIX.
Jaume Vicens Vives va morir el 28 de juny de 1960 a Lió, on s’havia traslladat per tractar-se d’un càncer de pulmó. Durant els anys cinquanta, va desplaçar a la política la potència de la seva intel·lectualitat, amb nombroses i intenses reunions al pis familiar del número 130 del carrer de Santaló, on acollia catalanistes de tota mena: Albert Manent, Josep Benet, Pere Vergés, Manuel Ortínez, Joan Sardà, etc. De fet, era com si s’hagués creat un grup de pressió per tal de poder dur a terme el seu projecte renovador, catalanista i social. L’anomenaven l’Aliança pel Redreç de Catalunya, i el missatge anava adreçat a tots els catalans, però a la joventut en particular. Amb aquestes paraules acabava Notícia de Catalunya: «El primer ressort de la psicologia catalana no és la raó, com en els francesos; la metafísica, com en els alemanys; l’empirisme, com en els anglesos; la intel·ligència, com en els italians; o la mística, com en els castellans. A Catalunya el mòbil primari és la voluntat d’ésser».
Durant aquests anys cinquanta, ingressa com a membre a la Reial Acadèmia de Belles Arts (1956) i a l’Institut d’Estudis Catalans (1958), i col·labora amb la revista Serra d’Or, amb una secció pròpia titulada «L’espill dels dies». És en aquesta revista que va publicar el seu darrer article, amb un missatge que sintetitza la seva personalitat. Escrivia: «No em miris, esblaimat, d’aquesta manera, trobarem el pas i la clariana i ens desfarem de la nit i de la boira, si ens proposem realitzacions senzilles i concretes. Hem teixit massa astres i els hem posats massa amunt del cel per les nostres forces. […] Ferma’t el cor, abomina l’irrealisme i pensa amb la lògica nua».
Seria injust acabar aquesta semblança sense dir uns mots sobre la seva família. Casat l’any 1937, en plena guerra, amb la seva alumna Roser Rahola de Espona, en una cerimònia civil al rectorat de la Universitat gràcies al conseller de Justícia i rector de la Universitat, Pere Bosch i Gimpera, el matrimoni va tenir cinc fills. A la mort de Jaume Vicens, la seva esposa va crear l’editorial Vicens Vives, que ha estat sempre una empresa familiar. Roser Rahola va sobreviure gairebé seixanta anys al seu marit i ens deixà el 19 d’abril de l’any passat a l’edat de 105 anys.
