Arts i lletres
Roser Díaz Martín
Després de tres anys d’obres, l’any 1901 s’obria el carrer que connectaria el barri de Sant Gervasi amb les faldes de la muntanya del Tibidabo. El Dr. Andreu (famós per les seves pastilles contra la tos) va patrocinar un carrer ample als afores de la ciutat, on molt aviat la influent burgesia de Barcelona va començar a edificar les seves cases a quina més bonica i especial.
Parlem de l’avinguda del Tibidabo. Avui, encara hi podem veure un reguitzell d’aquestes construccions. Els seus estils molt variats, modernista, noucentista, neogòtic… L’edifici que ens ocupa, és la Casa Muntadas, i com diu el seu nom va ser encarregada per aquesta família en el pas del segle XIX al segle XX. Els Muntadas formaven part de la burgesia catalana del moment. Innovadors, cultivats i amb possibilitat econòmica per invertir en les noves tecnologies de la indústria. L’any 1847 van registrar la primera societat cotonera espanyola, el Vapor Nou, assentada en el carrer Riereta de Sants i coneguda més tard com el complex de l’Espanya Industrial.
Pujant per l’avinguda del Tibidabo i travessant la ronda de Dalt, a la cantonada de la dreta, el nº 48, quasi amagada darrere dels arbres, es pot veure la Casa Muntadas.
Art i política
L’arquitecte escollit per la seva construcció va ser Josep Puig i Cadafalch. Era un home que podríem dir del “Renaixement”. Arquitecte, escriptor, polític… Com ideòleg de la Renaixença va presidir l’assemblea de Solidaritat (un dels primers sindicats), va ser diputat a corts, i fins i tot president de la Mancomunitat. Però Primo de Rivera el va destituir i va marxar a França, on va continuar escrivint sobre el romànic i el gòtic català, fins a la fi dels seus dies.
Així que capital, tècnica, i bellesa van ser el puntal de l’edifici. Segons l’esquema de l’arquitecte Josep Danés que estudia diversos tipus de masies, la casa Muntadas té com a referent la «masia catalana del Barroc». Puig i Cadafalch l’hi afegeix el seu estil propi, però no el modernista pur sinó el retocat amb trets del noucentisme, que començava a abraçar en el seu període arquitectònic comprès entre 1895 i 1905. També hi ha influències de l’arquitectura del nord d’Europa, reflectida amb un desig de verticalitat.
De l’arquitectura popular catalana reprèn els següents trets:
— És una casa d’un sol cos, amb dues petites tribunes de fusta als costats.
— La porta principal és d’arc de mig punt, com les antigues masies on s’utilitzava la volta catalana.
— Un fort mur de contenció de pedra vista (com a les cases del camp) envolta l’edifici, aïllant-lo de l’exterior.
— Està dividit en dos pisos la planta baixa amb estances comunes i la primera amb els dormitoris.
Del modernisme hi trobem:
— Esgrafiats florals a la façana, que envolten les finestres i la porta principal, a més a més emmarcada amb una sanefa geomètrica que ens recorda la decoració en damer del romànic. L’esgrafiat més alt, com si d’un rellotge de sol es tractés, llueix la data de construcció: 1901.
— Les xemeneies són en si petites escultures, envoltades d’arcs i figures geomètriques.
— S’utilitza la tècnica del trencadís per decorar parts de les xemeneies.
— En el mur extern, trobem una mènsula, com si fos un castell medieval, i no molt lluny una figura d’un saltamartí en forma de gàrgola (el modernisme recupera elements gòtics i romànics).
— La porta d’entrada al jardí queda envoltada per una decoració floral en pedra unificant natura i arquitectura.
El noucentisme queda patent en:
— Com a retorn al món clàssic es busca la simetria, tant a la teulada mixtilínia com a la resta de l’edifici. La casa s’ha construït a partir d’un eix central que s’equilibra en un cos d’un sol bloc i dues petites tribunes.
— S’abandona el maó i la pedra vista del modernisme. La façana és estucada, de color blanc.
— Els colors suaus, blanc, verd fosc i un vermell marronós pels esgrafiats són els escollits per donar un aspecte lluminós.
Finalment, sobre la influència del món nòrdic. Tot just ara comença en l’arquitecte, encara és molt moderada (el proper període es representarà en forma de torres punxegudes). Aquí la trobem en la mateixa ubicació de la finca, elevada sobre la línia del carrer i aprofitant el pendent de la muntanya que salva amb una escala de pedra. Només les xemeneies donen certa verticalitat a la casa.
Així amagada entre els arbres i darrere del fort mur ens vigila una llegenda, testimoni dels anys on es començava a forjar les bases del nostre barri
