Explorar el jardí
M. Josep Tort
En el costerut i pintoresc carrer Vidal i Quadras -que conserva les llambordes originals-, al número 7, hi trobem l’entrada a la finca de Can Monràs, un paratge impressionant que ens apropa al coneixement de la flora autòctona de Collserola i a la història del Sarrià rural i burgès de finals del segle XVIII i principis del XIX.
La finca, que actualment és la residència de les Germanes de l’Assumpció, té una extensió aproximada de 2,5 hectàrees i està situada al vessant sud assolellat de la serra de Collserola, en un terreny en pendent que limita a llevant amb la finca de can Mestres, avui la seu de la Fundació Universitària Agustí Pedro Pons, i a ponent amb el barranc de la Torrentera.
El terreny reuneix zones enjardinades que conserven part de la flora autòctona de Collserola, àrees boscoses amb grans arbres i camps de conreu d’hortalisses i fruiters. Una gran bassa d’aigua (20x20m), construïda l’any 1875 roman mig amagada dins del bosc i nodreix el conjunt de plantacions amb l’aigua que recull de diferents mines de la muntanya.
A principis del segle XIX, la finca va ser propietat dels marquesos d’Alòs que van construir-hi la seva residència, sobre l’estructura d’una antiga masia. Un palauet de tres plantes amb alguns elements arquitectònics de caràcter neogòtic va ser projectat per l’arquitecte Eduard Mercader i Sacanella. Al costat de l’edifici principal, es conserva la casa dels masovers (1876) que van donar nom a la finca. A l’inici de la Guerra Civil la família del marquès d’Alòs va haver de marxar, i uns anys després les monges van comprar la finca a la Diputació de Barcelona.
Can Monràs conserva l’essència del seu passat agrícola gràcies a l’acció solidària i compromesa de les Germanes de l’Assumpció que, a través de la Fundació Benallar i Verdallar, ha sabut aprofitar les potencialitats agrícoles de l’indret com una oportunitat per crear ocupació, donar feina i formació en horticultura i jardineria a migrants i a persones en situació de vulnerabilitat i risc d’exclusió social, creant llaços comunitaris i garantint la comercialització dels productes conreats, com a productes ecològics certificats i amb compromís social.
Altres línies solidàries a Can Monràs s’articulen al voltant de l’acollida de refugiats (Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat-CEAR) que disposen de 25 places de permanència limitada. També està consolidat el servei de tutela temporal de joves, que per circumstàncies diverses estan en situació d’abandonament o maltracta familiar (Centre residencial d’acció Educativa-CRAE).
La vocació de servei de les Germanes de l’Assumpció i la disponibilitat d’espai de la finca de Can Monràs, han fet possible la cristal·lització d’aquests projectes solidaris.
Les més de dues hectàrees de terreny que conformen la finca de can Monràs dibuixen un conjunt d’espais a cel obert caracteritzats per l’alternança d’àrees enjardinades, zones boscoses, que constitueixen fragments de la flora autòctona de Collserola i un conjunt de terres de conreu parcialment esgraonades que dominen l’indret.
Els jardins
En entrar a la finca pel carrer Vidal i Quadras, se’ns descobreix un passeig central, a l’inici del qual s’albira un gegantí pi blanc centenari amb una capçada esponerosa visible des del carrer. El passeig, que ens condueix a l’entrada principal de l’edifici, està flanquejat per alguns pins blancs i cedres, un dels quals destaca per la seva grandària.
A l’esquerra, s’estén una gran esplanada mig pavimentada que alberga un bosquet de pins encerclats amb rocalla i alguns elements decoratius dispersos. Al voral dret del passeig s’estén un parterre longitudinal -amb tanques vegetals, atzavares i altres arbusts-, que limita amb una terrassa superior on s’ubiquen les antigues cavallerisses del marquès d’Alòs, que s’utilitzen actualment com a centre d’acollida del CRAE. Els pins envolten l’edifici i s’enfilen muntanya amunt fins a la gran bassa d’aigua.
Davant de l’entrada principal de la casa llueixen grans xiprers i alguna palmera i en les raconades que queden darrere l’edifici, petits enjardinaments decoren els accessos.
El bosc
L’espai boscós de Can Monràs se situa a la banda nord-est de la finca. Voreja la gran bassa d’aigua i s’enfila muntanya amunt fins la carretera de Vallvidrera. És l’indret més pendent de la finca i la vegetació arbòria dominant és la pineda de pi blanc esquitxada per alguns pins pinyoners i també alguns cedres, que molt probablement van germinar dels que estan plantats al jardí. El sotabosc és força esclarissat, però algunes espècies arbustives pròpies de la flora mediterrània com el marfull, l’arboç o el llentiscle hi despunten tímidament.
El vessant solell de la serra de Collserola ha estat molt castigat per la pressió urbana. El seu paisatge ha patit molts canvis llarg dels anys a causa dels freqüents incendis i l’activitat humana. Malgrat la protecció que té la serralada com a Parc Natural, la pressió urbanística al nostre districte segueix sent aclaparadora.
L’espai agrícola
El paisatge agrícola de can Monràs és sorprenent. És un miracle que, avui dia, encara existeixi una finca amb una extensió de conreus en actiu tan gran dins el nostre barri.
Darrere de l’edifici principal, trobem l’antiga masoveria i una construcció molt senzilla amb diferents estances que s’utilitzen per guardar les eines i per a les necessitats dels formadors i les persones que executen les feines agrícoles. Un conjunt de fruiters, tarongers, mandariners, nespres, etc. s’arrengleren al costat d’aquesta construcció i contribueixen a crear un espai agradable i festiu.
A la part posterior d’aquest indret, s’estén el conjunt de feixes esgraonades que s’enfilen muntanya amunt fins al límit de la propietat. S’utilitzen bàsicament per al conreu d’hortalisses i, en aquestes dates, les faves en són les protagonistes.
Per sobre de les quatre primeres feixes, un ampli tros de terreny en força pendent i un pèl assilvestrat, alberga diferents fruiters, sobretot ametllers i oliveres que conviuen amb algunes atzavares. Més amunt trobem el darrer camp de conreu, el més gran de tots, que s’utilitza també com a hort i, al costat, s’estén un camp de figueres força longeves i alguns garrofers.
Can Monràs és un oasi natural incomparable. Un lloc fèrtil, ple de vida i també d’esperança per a moltes persones que s’hi aturen buscant alguna oportunitat de futur.
El roquerol
Enric Capdevila
El roquerol (Ptyonoprogne rupestris) és la més discreta de les quatre espècies d’orenetes (família dels hirundínids) que podem veure a casa nostra. Es diferencia de les altres perquè és més gran i robusta, té colors marronosos a tot el cos i una línia de taques blanques a la meitat de la cua quadrada, i és l’única que no torna a Àfrica per hivernar. Aquests últims anys ha preferit concentrar-se d’octubre a maig en zones baixes i urbanes del litoral. Des de fa molt poc, ha començat a nidificar a Barcelona: se n’ha detectat al Camp Nou i a la Sagrada Família, tot i que és més fàcil observar-ne a la faldilla de Collserola i pels rius Besòs i Llobregat.
És una espècie rupícola que habita en zones obertes amb parets rocalloses pròximes on poder nidificar. És hàbil volant i bona planejadora i li agrada caçar en zones verticals, on el desnivell genera ones estacionàries que fan que els insectes es concentrin. Els nius, normalment solitaris, són petites cassoletes de fang, en forma de mitja copa, fetes sota baumes, sostres rocallosos o construccions humanes com ponts. Aquests nius són aprofitats en segones niuades i per a l’any següent.
A l’hivern s’agrupen en joques o dormidors comunitaris. Aquest mateix hivern, arran de la borrasca Filomena de començaments de gener, l’ICO-Institut Català d’Ornitologia ha comptabilitzat centenars de roquerols morts a Catalunya pel fred. El més cridaner d’aquesta espectacular mortalitat és que ho han fet en desenes, en l’intent desesperat per mantenir la calor corporal junts: aquests exemplars debilitats tenen un 35% menys de pes corporal normal en aquesta època. Les menjadores són una ajuda per a l’alimentació d’ocells petits, però no per als roquerols que cacen els insectes al vol.
Dites: Roquerol per les roqueres, al cap de vuit dies orenetes.
