Salut i nutrició
Marta Castells
El magraner o mangraner (Punica granatum) és un arbre conreat pel seu fruit, la magrana, procedent del nord d’Àfrica o d’Àsia occidental. El magraner és freqüent a Catalunya (excepte en comarques Pirinenques) i al País Valencià. Plantat en horts i jardins, està assilvestrat en zones del litoral, sobre marges i zones pedregoses.
Punica, nom antic de la regió on es trobava Cartago, i granatum, granat, que té grans. El mot magrana també ve del llatí malum granatum, poma granada, que té grans.
La magrana és una de les primeres fruites cultivades per la humanitat i un símbol de fertilitat. Aquesta fruita es coneix d’ençà dels egipcis (2500 aC) que enterraven les persones amb una magrana per desitjar-los abundància i poder a l’altra vida. Els grecs i els romans la van incorporar a la dieta habitual i atribuïen la plantació del primer magraner a la deessa de l’amor Afrodita. Els jueus creuen que és símbol de veritat, ja que afirmen que té 613 llavors, el mateix nombre de manaments de la Torah. A l’Orient mitjà, la magrana està vinculada a la fertilitat i és un present que es fa als nuvis per desitjar-los molta descendència.
La magrana és una fruita de 7 a 12 cm de diàmetre de forma arrodonida i hexagonal amb moltes llavors. La part comestible són les llavors. A l’hemisferi nord, madura a la tardor de setembre a novembre.
La magrana és una de les primeres fruites
cultivades per la humanitat i un símbol de fertilitat
La magrana destaca perquè conté molta aigua (més del 80%) i és baixa en sucres. És un fruita antioxidant (més que el te verd), depurativa, diürètica, tònica cardíaca i és un gran remei per a malalties circulatòries i l’asma. Conté bones quantitats de zenc i manganès, potassi i calci. També és rica en vitamines com la provitamina A, la vitamina C i B2 ( fa que sigui indicada per a inflamacions de la boca i dels ronyons), B3 (afavoreix el bon funcionament del sistema digestiu) i B9. Els dos aminoàcids essencials que té (la metionina i valina) la fan indicada per a problemes hepàtics i el seu suc és bo en casos de diarrea.
La magrana s’ha utilitzat en medicina tradicional xinesa en les cures de regeneració i neteja interna. També per tractar afeccions del sistema digestiu, enfortir les genives i alleugerir úlceres bucals. Les gàrgares amb suc de magrana ajuden a millorar la tos seca de coll, és eficaç en cas de febre, diarrees i còlics (utilitzant només els granets vermells). S’utilitza també com a fruita vermífuga per eliminar els paràsits intestinals, ja que conté alcaloides, que la fan especialment efectiva.
A LA CUINA
És una de les fruites dolces típiques de la tardor. La magrana s’empra sovint en la preparació de postres, és molt vistosa, proporcianant elegància a alguns plats com les amanides. Combina bé amb fruits secs, llavors i tofu. També dóna un toc de color i sabor als plats.
El sabor de la magrana varia segons la varietat o el punt de maduració: pot tenir un sabor una mica insípid o lleugerament dolç fins a un punt amargant i fins i tot aspre.
La fruita es menja al natural, gra a gra, apartant la pell i les làmines blanques i amargants que separen les cel·les. Quan més grans siguin més sucosa serà la polpa. La pell ha de ser llisa i brillant sense cops ni marques.
La manera més efectiva de pelar-la és tallar-la per la meitat, agafar una de les meitats, i, sobre una plata gran, amb el tall cap avall, donar cops a la pell amb una massa de morter mentre girem la fruita amb l’altre mà.
