Cuina de Convent
Fra Valentí Serra
L’albercoc (llat., Prunus armenicana; cast., albaricoque), hom el pot qualificar de la fruita estiuenca per excel·lència. La seva mida és més aviat petita i gaudeix d’un tacte molt delicat amb un gust lleugerament àcid al paladar, especialment la variant anomenada “de galta roja”, que són uns albercoquers d’aspecte força robust, força estesos a la península Ibèrica.
A propòsit d’aquesta fruita, els antics hortolans conventuals afirmaren: “l’abercoch, és lo fruyt del abercoquer, quasi rodó y de una a dues polsadas de llarch de un groch clar o blanch, y a vegadas en part encarnat. Dintre té un pinyol que enclou una ametlla”. El pinyol de l’albercoc “galta roja” conté un oli força semblant al de l’ametlla amarga, i és molt estimat en els obradors de rebosteria. Aquest oli també s’usa com a condiment en diferents preparats culinaris i, també, en la cosmètica femenina com a suavitzant de la pell i per tal de donar més elasticitat al teixit cutani.
Pel que fa a les propietats nutritives de l’albercoc, cal assenyalar que té una aportació energètica més aviat baixa, amb pocs hidrats de carboni, i que gaudeix d’una gran quantitat de fibra que afavoreix molt el trànsit intestinal i actua com a un laxant fi, gens agressiu.
D’altra banda, l’albercoc és una font de vitamina A i C, i és alhora un poderós antioxidant que aporta notables beneficis a la pell, al cabell, a les mucoses i als ossos. També és una fruita molt agraciada en potassi, un element molt necessari per al funcionament del sistema muscular.
Dels confitats de la tradició rural i monàstica destacaven els albercocs, que eren assecats i deshidratats exposats al sol. Tanmateix, amb aquest procés d’assecat s’altera la composició dels albercocs, i malgrat que es mantinguin els nivells de greixos s’augmenten, notablement, les calories. Dels albercocs assecats se’n diuen orellanes i s’empren en alguns guisats i farcits.
A l’article vinent us parlaré, si Déu vol, sobre el conreu i les propietats del meló.
