Opinió
Glòria Vilalta
L’amistat sempre és un valor. I avui, en aquesta època de distanciament, més.
Diuen que més val un veí a la porta que un parent a Mallorca. En aquests mesos, això s’ha fet ben palès. Sort han tingut dels veïns moltes persones que viuen soles!
Agraeixo sovint tenir amics i poder conversar amb ells. Compartir sempre és enriquidor, i sovint és l’únic que necessitem per sentir-nos millor quan no estem bé. Algú que t’escolta, i que ho fa amb amor i sense judici, és un regal. A vegades pot ser algú de la família, i altres necessites algú extern: un amic, un psicòleg, un terapeuta… La part social és molt més important del què ens imaginem: fa anys vaig llegir que, segons un estudi, la socialització era un ingredient importantíssim per ser feliç.
Quan socialitzem a través d’una conversa, un parla i els altres escolten, però escoltar no està prou valorat. Tinc la sensació que tothom vol parlar i que pocs volem escoltar. En una conversa, a vegades, en lloc d’escoltar, estàs esperant que l’altre acabi per poder dir la teva. Però és escoltant com realment aprens: quan ajudes, quan captes l’important i quan se’t pot despertar alguna cosa interna.
Em ve ara a la ment aquella frase del Petit Príncep “l’essencial és invisible als ulls”. Potser podríem afegir que també és invisible a les orelles… Per captar l’essencial d’una conversa, és tan important el què es diu com el quan, de quina manera i d’altres aspectes que són inconscients, que no tenim definits. Hi ha, doncs, moltes maneres d’escoltar o comunicar. També es pot “parlar i escoltar” sense paraules, en silenci. Si no, què fem quan simplement compartim una estona amb una mirada o agafant-nos de les mans? Com podrien socialitzar les persones que tenen dificultats d’oïda o de parla? Potser per això és molt més complicat i cansat escoltar a través d’una pantalla: ens falten “ingredients”.
Escoltar, en qualsevol versió, no és tan fàcil com sembla. Quantes vegades desconnectem i no estem atents a qui ens parla o ens comunica? Quantes vegades sentim que no ens estan escoltant? El que demana la persona que es comunica (amb so o sense) és que estiguem atents, presents, tant si és un parlar acadèmic com si és una necessitat d’expressió, un compartir un moment de felicitat, o un problema, o una alegria. Escoltar amb una actitud de presència, sigui directa o en pantalla, és molt sanador per a la persona que parla. Per això una bona part d’una teràpia psicològica o d’un metge vocacional és l’escolta. I per això necessitem també socialitzar, tenir amics a qui poder trucar o amb qui quedar.
A mi sempre m’ha agradat escoltar: ja de petita, m’encantava aprendre i descobrir a través de les experiències i coneixements dels altres. I em continua agradant. M’agrada escoltar històries, coneixements savis o simplement experiències i vivències personals. Sempre és enriquidor. I no només això: es crea també un lligam, un reconeixement de l’altre, que ens connecta també amb nosaltres mateixos i amb la nostra essència humana. Suposo que aquest és un dels motius pels quals després de 17 anys treballant d’enginyera em dedico, des de fa ja 9 anys, a escoltar les persones i els seus espais. I em fa feliç.
Estic segura que si tots poséssim la nostra atenció en una escolta present i amorosa, sigui quina sigui la nostra professió i situació familiar, faríem entre tots un món millor.
