gent gran
Carmen Martínez
Podem parlar d’educació en l’àmbit de les demències?, quin ha de ser el paper de l’educador? Comencem pel principi. Quan parlem de persones grans, l’educador social ha d’aprendre a desaprendre, deixar a un costat la idea que les persones grans no tenen capacitat d’aprenentatge i centrar-se en tot allò que li és vital, referent i on es fixa la identitat de la persona. La vellesa no és sinònim de malaltia, d’inactivitat ni de dependència. La dependència és una realitat de les persones grans, de la mateixa manera que es pot donar en altres edats de la vida de les persones, però de cap manera es sinònim d’envelliment.
Amb la pèrdua de la capacitat funcional de la persona, en la demència, es devalua la seva posició i funció social, així com en l’àmbit familiar, es produeixen efectes d’aïllament social, canvis de rol, dificultats ambientals… Els objectius a qui es dirigeix una intervenció educativa són tant la persona depenent, la família com l’entorn ja que existeix una interrelació entre la salut de l’individu i els factors socials que l’envolten.
La intervenció educativa és una forma de prevenció de possibles malalties del familiar, ja que constitueix un intent de limitar el mal ocasionat per la malaltia i disminuir en la mesura del possible els seus efectes. El familiar-cuidador és qui els pateix (desbordament, falta d’enteniment dels canvis de comportament de la persona malalta, esgotament físic i psicològic…) Així, doncs, els esforços van dirigits a mantenir, el major temps possible, el màxim d’autonomia de la persona amb demència, donant-li qualitat de vida. I és que educar, és crear/donar oportunitats.
La dependència comporta un altre aprenentatge: aprendre a dependre. Hauríem d’aprendre que només podrem ser autònoms si aprenem a dependre, en la justa mesura, dels altres, ja que la vida quotidiana es desenvolupa en relació amb els altres.
El millor tractament per prevenir una demència i la conseqüent dependència no és un fàrmac, sinó l’educació i l’activitat intel·lectual. L’estimulació dels pacients amb demència és una necessitat fonamental ja que està comprovat que existeix cert grau d’aprenentatge. L’entrenament d’activitats quotidianes de la vida diària, exercicis per activar la memòria i una rutina d’exercicis físics adaptats a les necessitats i possibilitats del pacient aconsegueix millores de la malaltia tot i que no la cura. L’estimulació, cognitiva, social i emocional, ha de donar i ser una continuïtat a les propostes terapèutiques que requereix la demència. Com ja hem dit, la demència és una malaltia que afecta a tota la família. Per aquesta raó, també li hem de donar resposta, des de l’àmbit emocional, social, cognitiu i de relació envers la malaltia i la persona malalta.
Les persones… petites o grans, malaltes o no, dependents o no d’altres… No volem durar, volem viure. Per tant, la feina d’educació, en aquest cas, en el terreny de la vellesa i concretament en la demència ha d’anar dirigida a donar vida als anys i no anys a la vida.
Carmen Martínez és mestre d’educació especial
